Un “ certificado de estado civil emitido por la autoridad competente del país de origen, debidamente legalizado y en su caso traducido”. Aquest és el document que l’Amina Hussein, una estudiant de tercer curs periodisme de la UPF, ha de presentar si no vol quedar-se en la il·legalitat. Fa deu anys que viu a Barcelona i la Delegació del govern espanyol li ha denegat la renovació del permís de residència perquè li falta aquest paper. El detall que ha passat per alt la burocràcia és que l’Amina és una jove kurda de Síria. La “ autoridad competente” és el règim de Baixar al-Assad i qui hauria de “ legalizar debidamente” el document és l’ambaixada espanyola a Damasc, que està tancada des de fa quatre anys, com la resta de representacions diplomàtiques europees.

“Li vaig dir a la funcionària que no puc aconseguir aquest document a Síria i em va respondre que li portés proves que demostrin que allà hi ha guerra: hi vaig tornar amb articles de l’ARA i de La Vanguardia”, diu l’estudiant de 30 anys nascuda a Qamishlo, la principal ciutat del Kurdistan sirià. No és el primer cop que les autoritats espanyoles li tanquen la porta: el 2006, quan va arribar a Barcelona, li van denegar l’estatut de refugiat. És cert que aleshores no hi havia una guerra oberta a Síria, però igualment la població kurda era objecte d’una discriminació sistemàtica per part del règim de Damasc, que fins i tot negava la nacionalitat als kurds nascuts a Síria, com l’Amina i els seus pares i germanes. “Em van negar la protecció internacional dient que a Síria no hi havia gent sense papers, quan el mateix Al-Assad, cada dos per tres, feia discursos prometent que donaria la nacionalitat als kurds”, recorda l’Amina.

El 2004 hi havia hagut l’anomenada Primavera Kurda, amb protestes populars que van ser brutalment reprimides. L’Amina va marxar clandestinament del país i només tenia un paper: la partida de naixement. “Ni tan sols em van donar el certificat del batxillerat. Jo no volia ser mestressa de casa i dedicar-me a cuidar els fills. Jo volia estudiar, però a Síria els kurds no podíem anar a la universitat, i per això vaig decidir marxar”, explica. Tot i que no tenia passaport, també li van denegar l’estatut d’apàtrida.

L’Amina va passar cinc anys sense papers a Barcelona. “Quan vaig arribar tenia 19 anys i em vaig dedicar a estudiar castellà i català. També em vaig haver de preparar per passar la prova d’accés a la universitat per a majors de 25 anys. Vaig haver de pagar de la meva butxaca una acadèmia privada. Mai he tingut cap ajuda del govern: no m’han donat ni un euro, ni una galeta”.

No va ser fins a l’any 2011 que va poder legalitzar la seva situació. El seu company va obtenir la nacionalitat espanyola, es van fer parella de fet i ella va obtenir així el permís de residència, que va expirar el 27 d’abril passat. “Vaig fer tots els tràmits i quan vaig veure a internet « No favorable» no m’ho podia creure”, lamenta l’Amina.

Són els estranys designis de la burocràcia. “Ara que hi ha guerra a Síria em deixen sense papers: no és lògic el que està fent aquest govern amb els refugiats: als que fugen de la guerra els tanquen les fronteres i als que ja som aquí sembla que se’ns vulguin treure de sobre”. Fa deu anys que l’Amina no pot anar a casa seva.

L’últim cop la veure de lluny des de la frontera amb Turquia, on visita de tant en tant els seus pares. “Turquia no és un país segur per als refugiats i menys per als kurds: cada dia bombardegen ciutats kurdes, maten la gent que intenta fugir de Síria i els refugiats que ja hi són estan molt explotats”, alerta. “Tinc familiars que treballen 14 hores en una fàbrica tèxtil per 120 euros al mes”, explica. Però encara pateix més pels que resisteixen a Síria: “Fa un mes que no menjo tomàquets perquè les meves germanes i nebots no se’ls poden permetre”.