Hollande, la solitud d'un líder forjat a l'ombra
BARCELONAL'Elisi viurà dimarts que ve una cerimònia sorprenentment poc habitual: un traspàs de poders entre un conservador i un socialista. Només un cop en la història de França s'ha vist un relleu com aquest. Va ser l'any 1981, quan François Mitterrand va prendre el testimoni de Valéry Giscard d'Estaing. François Hollande, que molts consideraven un cadàver polític després de la seva sortida de la primera secretaria del Partit Socialista (PS) francès l'any 2008, ha sabut jugar bé la partida que l'ha portat a capgirar, en poc més d'un any, uns sondejos d'opinió en què amb prou feines hi sortia.
La política a casa
El seu pare era d'ultradreta, la seva mare socialista
François Hollande explica que hauria pogut ser metge -com el seu pare- o futbolista però que el dia que, amb 10 anys, va veure a la televisió François Mitterrand va tenir clar que aquell era el seu futur, que seria polític i d'esquerres. Donaria així la raó a la seva mare, una mitterrandista devota, i plantaria cara al flirteig amb la ultradreta del seu pare, que va concórrer a unes municipals amb aquesta ideologia. Les discussions polítiques a casa eren a l'ordre del dia i François Hollande amb 27 anys ja intentava treure a Jacques Chirac -sense èxit- l'acta de diputat pel departament de la Corrèze.
La vivència dels fracassos
Del 2002 al 2007, decepcions polítiques sonades
François Hollande ha viscut en primera persona fracassos polítics importants. Des que va prendre les regnes del PS, l'any 1997, el seu caràcter polític s'ha forjat a base d'episodis desesperançadors com la desqualificació a la primera volta de les presidencials el 2002 del seu candidat, Lionel Jospin, davant de l'ultradretà Jean-Marie Le Pen. També la lluita interna desencadenada entre els socialistes partidaris de la Constitució Europea -que ell defensava- i els que no la volien i que, al referèndum del 2005, els francesos van acabar rebutjant. I encara el nou fracàs a les urnes de la seva exparella, Ségolène Royal, el 2007, tot i les expectatives d'una candidatura que ell mai no es va acabar de creure.
La candidatura del 3%
D'un vot marginal a la sobtada retirada de DSK
Quan Hollande es retira de la primera secretaria del partit el 2008, tothom el considera un home acabat políticament. Ell s'hi resisteix i organitza un equip -sense cap entusiasme de la direcció del PS- per intentar l'impossible: guanyar les primàries socialistes per a les presidencials del 2012. Els primers sondejos d'aquesta consulta interna, el 2010, atorguen a Hollande un 3% d'intenció de vot i la candidatura es riu d'ella mateixa i s'autoanomena "la del 3%".
A principis del 2011 dos noms enlluernen els votants socialistes com a candidats per batre Nicolas Sarkozy: la primera secretària del PS, Martine Aubry, i l'aleshores director general de l'FMI, Dominique Strauss-Kahn. Però la detenció de DSK a Nova York per una agressió sexual el 15 de maig del 2011 ho capgira tot. Hollande fa un salt gegant en els sondejos i s'imposa a les primàries de l'octubre davant d'Aubry.
L'home 'normal'
Hollande ha fet campanya en contraposició als seus rivals
El futur president ha explotat al màxim la imatge d'home normal . Fins fa poc encara anava amb el seu escúter pels carrers de París, lluny dels cotxes de luxe de Strauss-Kahn -quan encara no havia estat detingut- o l'opulència del Sarkozy, que va celebrar en un caríssim restaurant de París la seva victòria el 2007. Hollande defensava un canvi polític, però també encarnava un estil de vida totalment diferent.
L'efecte de la crisi
El temporal econòmic s'ha endut els governants europeus
A Hollande, aquest cop sí, els vents li han estat favorables. El mateix temporal econòmic que s'ha endut setze governants a Europa els últims quatre anys ha acabat amb Sarkozy. I ni tan sols la inexperiència governamental d'Hollande -mai ha ocupat un càrrec de primer ministre o ministre a diferència dels seus predecessors- no se li ha girat en contra. Dimarts arribarà a port després d'una llarga travessa.
