Itàlia, l'últim exemple d'un vot a la desesperada

The New York Times / Roma.En els últims anys, la recessió i la crisi financera han fet caure governs a tot Europa en l'intent desesperat de molts votants per imposar un canvi de rumb en una època de dificultats econòmiques. Ara els experts es pregunten si els polítics són capaços de fer sortir els ciutadans del pou i si, en cas que ho fessin, encara tindrien el suport de les urnes.

Després que els votants italians no van donar a cap partit la majoria suficient per governar, Itàlia s'ha sumat a Grècia com a país en què els partits tradicionals no han aconseguit el mandat necessari per fer reformes doloroses, i s'ha obert la porta a més inestabilitat financera.

"Els partits que arriben al poder són cada cop més populistes en lloc de prendre decisions importants però impopulars", explica Eckhard Jesse, professor de polítiques al Univeritat de Chemnitz, a Alemanya. "El marge de maniobra és més estret i les expectatives han crescut", conclou.

A Itàlia, l'èxit sorpresa del Moviment 5 Estrelles, fundat pel còmic Beppe Grillo, ha convertit l'actual calma als mercats financers en una pausa breu. L'incert resultat de les eleccions italianes és l'últim exemple de com un sistema escleròtic ha esdevingut cada cop més fragmentat, cosa que deixa fràgils coalicions multipartit sense força i amb un poder cada cop més efímer.

La qüestió és si aquest fenomen, en països amb un deute alt, poblacions envellides i poc creixement, és una conseqüència natural de la crisi financera o representa un canvi més profund impulsat per un relleu generacional i forçat per decisions polítiques dures, les noves tecnologies que fan circular la informació amb rapidesa i un electorat sense paciència en cas d'errors o reformes difícils.

Ser diferent ajuda

Atrapats pel malestar econòmic i social, l'estat d'ànim dels votants és un repudi permanent. Cada cop més persones emeten el seu vot contra els partits tradicionals i opten per un vot de protesta. Fins i tot quan saben que els partits alternatius no governaran més bé, assegura Peter Filzmaier, politòleg a la Universitat Danubi Krems, a Àustria. "Estem experimentant una fase en què n'hi ha prou que un partit sigui diferent perquè rebi vots", manté Filzmaier. "Encara que siguis el Partit de Pippi Calcesllargues", diu.

A Israel, el primer ministre, Benjamin Netanyahu, ha hagut de negociar les últimes setmanes per fer una coalició de govern en un Parlament en què 48 dels 120 diputats són nous i en què el desafiant partit Yesh Atid va guanyar 19 escons.

Com que els polítics tradicionals, que representen els interessos creats, estan mal situats per fer front a l'arrel dels problemes, els electors es tornen encara més despectius. I els nous partits no sembla tampoc que tinguin solucions més enllà de destruir un vell sistema que ha alimentat la desconfiança cap a la classe política.

"Hi ha la sensació que la política tradicional, a qualsevol país i en la forma que sigui, ha arribat al límit de la seva capacitat per fer front a un món que sembla estar fora de control", afirma Yossi Klein Halevi, de l'Institut Hartman Shalom de Jerusalem. La durada i la profunditat dels problemes actuals els ha fet més difícil de digerir. I com més lluny semblen les solucions, més lluny -fins als extrems- els votants van a buscar els polítics.