L’agenda conservadora s’imposa a Suècia
Universitat de SödertörnSuècia acaba de tancar tres mesos d’una inestabilitat inaudita. El dia de Sant Esteve, gairebé in extremis, el primer ministre socialdemòcrata suec, Stefan Löfven, va aconseguir evitar un avançament electoral gràcies a un acord amb el centredreta que assegura l’estabilitat entre el govern i l’oposició. A partir d’ara i fins al 2022 els pressupostos de Defensa, les pensions i el model energètic seran consensuats, i es torna a condemnar l’extrema dreta a l’ostracisme.
Les eleccions del 14 de setembre van deixar el país ingovernable. L’anterior govern de Fredrik Reinfeld, líder de l’Aliança (coalició entre el Partit Moderat, Liberals, Partit del Centre i Cristianodemòcrates), va patir una patacada electoral i va obtenir 141 diputats (39,4%) després de perdre’n 32. L’esquerra (socialdemòcrates, verds i l’esquerra postcomunista) es va imposar a les urnes (43,6%), però, amb els 159 diputats que va aconseguir, va quedar lluny de la majoria absoluta (175). El guanyador moral va ser l’extrema dreta (Demòcrates Suecs), que de no tenir representació fa dues legislatures va passar a tercera força amb un 12,9% dels vots i 49 diputats.
Un rentat d’imatge
L’ascens fulgurant de l’extrema dreta és en part producte de la substitució de l’esvàstica, les botes militars i un llenguatge obertament feixista per la pulcritud de la camisa blanca, la corbata i un discurs, sempre des de la correcció política, euroescèptic, contra l’hegemonia multicultural i sobretot contra la política d’immigració. Una anàlisi més punyent, però, revela un pòsit xenòfob, masclista i homòfob articulador d’un discurs profundament reaccionari. Un rentat d’imatge que els ha permès explotar les pors d’una societat on comencen a haver-hi classes treballadores i mitjanes empobrides, i guetos on la segregació i la falta de futur per als joves són cares d’una mateixa moneda.
Fa un mes l’Aliança avortava la possibilitat de canvis profunds en la política social del país. Els pressupostos rebutjats -l’origen de la crisi política ara superada- intentaven moderadament aturar les privatitzacions i apuntalar sectors com l’educació i l’habitatge, els que més havien patit les polítiques liberalitzadores. Impedien també els intents de la coalició d’esquerres d’accentuar la importància de la conciliació de la vida laboral i familiar, enfront de la visió de l’Aliança, que entén el treball només en termes de competitivitat.
Com ha sigut possible l’acord del desembre? La majoria d’analistes l’expliquen pel proverbial consens nòrdic: l’apel·lació a la generositat política per deixar l’extrema dreta fora de joc. La realitat, però, és que l’oposició conservadora ha aconseguit marcar la política econòmica del nou govern d’esquerres després d’haver perdut les eleccions.
Els conservadors han sortit victoriosos de l’embat que van provocar a principis de desembre votant amb l’extrema dreta contra els pressupostos: aturen les reformes, aconsegueixen allunyar-se de l’extrema dreta, marquen novament el tempo polític i passen a ser percebuts com a actors moderats i responsables. I tot sense arriscar-se a unes noves eleccions. Les últimes setmanes han sigut un exemple de filibusterisme parlamentari, acompanyat de flirtejos amb l’extrema dreta i decisions a porta tancada que els electors no es podien imaginar, fa tres mesos, quan van anar a votar.
