L'alça de preus mobilitza els iranians contra Ahmadinejad
ESCRIPTORA IRANIANA"Dimecres vaga al basar, passa-ho" va ser l'SMS que van rebre ahir centenars de comerciants agrupats en les botigues que componen el gran basar de Teheran, el cor econòmic de la capital iraniana. Feia diversos dies que protestaven en veu baixa per la imparable caiguda del valor del rial davant les divises estrangeres. L'última setmana s'ha devaluat un 28% i des del desembre un 77%. Avui es negocia al voltant de 40.000 rials per dòlar.
De manera que, després d'abaixar les persianes, van marxar sobre els carrers cèntrics per demanar la dimissió del president, Mahmud Ahmadinejad. Allà, i davant l'atenta mirada de diversos milers d'antidisturbis, van prendre els carrers de la capital, i centenars de persones es van afegir a la manifestació cremant contenidors i trencant els vidres dels bancs. No semblaven espontanis, sinó organitzats des d'algun sector de la República Islàmica, en un país on està prohibida qualsevol manifestació no governamental.
Aquestes protestes, a més de ser les primeres massives després de les revoltes del juny del 2009 contra el frau electoral en les presidencials que van mantenir Ahmadinejad al poder, són qualitativament diferents tenint en compte des d'on s'han organitzat.
El basar és la principal base social, política i econòmica de diverses faccions del règim. D'allà en surten molts alts càrrecs que ocupen el poder i el controlen familiars de la totalitat de les forces de seguretat i de l'exèrcit dels Guardians Islàmics. És un cop d'un sector del poder contra un altre.
Aparentment tot va començar dimarts, quan el president Ahmadinejad, en una compareixença urgent, va culpar de la devaluació del rial les sancions imposades per Occident i l'ONU, i els especuladors i les cases de canvi il·legals, i va enviar les forces de seguretat a actuar contra ells.
Els adversaris del president, encapçalats pels germans Larijani -l'un president del Parlament i l'altre del poder judicial-, amb el suport del cap d'estat, Ali Khamenei, van responsabilitzar Ahmadinejad de la situació al país per la seva mala gestió, i van convertir així un problema econòmic en polític.
A l'Iran, quan s'esternuda al basar de Teheran -representant de la burgesia comercial i tradicional del país-, es contagia a la resta de basars ubicats en les grans ciutats fins que es fa caure algun peix gros.
Les sancions imposades pels Estats Units, la Unió Europea i l'ONU contra la indústria petroliera iraniana i el seu banc central han fet que el pressupost estatal, elaborat en un 75% a base de la renda del petroli, quedés en no res. Les exportacions d'or negre iranià se situen avui a 1.400 milions de barrils al dia. El 1978 eren de 3.400 i el 2010 van caure fins a 2.500.
A aquesta economia que agonitza l'han rematada la falta d'inversió estrangera a causa de les sancions i la inestabilitat política que suposen les amenaces de guerra contra Israel. També amenacen de donar el toc de gràcia el tancament de centenars de fàbriques i tallers i l'augment de les importacions, que el 2011 van arribar als 20.000 milions d'euros, cosa que va arruïnar encara més la indústria interior. Amb la devaluació del rial, la inflació arriba al 25%, i el cost de les importacions es multiplicarà per tres i portarà a l'atur milions de treballadors.
Sorpresa als Estats Units
Si les protestes segueixen poden convertir-se en la sorpresa d'octubre als Estats Units, aquell últim cop d'efecte dels candidats abans de les eleccions presidencials. De cara als comicis del 4 de novembre, per a Obama serien una arma de doble tall: d'una banda, mostrarà que les sancions contra l'Iran són prou desestabilitzadores i que no farà falta un atac militar i, de l'altra, dispararà el preu del barril, cosa que empitjorarà la crisi econòmica. A l'Iran les crisis de legitimitat acostumen a tenir un esclat de magnituds bíbliques.
