OBSERVATORI DELS EUA

El Le Pen nord-americà

La por a l’estranger és la bandera que l’histriònic Donald Trump enarbora amb més èxit per mantenir-se al capdavant de la cursa per la nominació republicana. Mexicans, sirians i musulmans són els estereotips que ha elegit per descarregar una esbiaixada dialèctica que els demonitza elevant-los a la categoria de gran amenaça per a l’Amèrica que ell promet tornar a fer gran. El reguitzell de mesures de xoc que Trump vomita inclouen un mur que separi els EUA d’uns mexicans que ha titllat de violadors, un veto als refugiats sirians amb l’argument que s’hi poden camuflar terroristes i l’últim pas que està fent trontollar la seva relació amb el Partit Republicà: prohibir l’entrada als musulmans. Un filtre estrictament religiós.

És el mateix discurs que tants rèdits dóna a França al nou Front Nacional de Marine Le Pen, amb un look més presentable un cop desterrat el pare i fundador. Però amb aquest anunci d’un veto a qualsevol musulmà Trump ha travessat una línia vermella que comporta conseqüències. Les crítiques li han arribat de tot arreu. La seva relació amb el Partit Republicà, ja difícil, s’ha tensat, i s’han obert les especulacions que es presenti com a independent. Les elits mai no han vist amb bons ulls aquest candidat que predica contra l’establishment i que, amb el seu radicalisme, redueix les opcions d’un suport transversal indispensable per ser president. Però són conscients que part de les seves bases combreguen amb els missatges contundents de Trump.

La identificació de falsedats que es repeteixen al discurs de Trump no sembla que l’afectin, mentre que les provocacions li permeten acaparar atenció mediàtica. No hi ha dia que el seu nom no aparegui als titulars. La conseqüència més preocupant, que pugui imposar la seva agenda. Perquè Trump no està sol. No és un fenomen solitari, una estrella aïllada; si el seu discurs tòxic arrela és perquè el planta al terreny adequat -públic indignat, angoixat i atemorit- i perquè té moltes complicitats.

Cada cop més, es compara el discurs de Trump amb el feixisme. El seu culte a l’acció, la masculinitat agressiva, la intolerància a la crítica i, sobretot, l’ús de la por a la diferència i a l’estranger avalen la comparativa. Trump contempla amb satisfacció els sondejos, tot i que ningú no el dóna per favorit a la nominació. I és que, a diferència de Marine Le Pen, que va aconseguir el control del partit i n’és la líder indiscutible, Trump és un outsider mal vist per un partit que, després de vuit anys d’Obama -vuit anys de Barack, diria Trump-, vol un candidat per guanyar.