COLONIALISME

Leopold II, el rei de l’Holocaust al Congo: 15 milions de víctimes oblidades

110 anys de la mort del monarca belga, que va tenir en propietat un territori de la mida d’Europa
Una dona congolesa sense identificar mostrant el peu amputat, un càstig per no haver arribat a la quota de producció exigida pels colons. Es desconeix quan i on es va fer la imatge / Últim retrat oficial del rei Leopold II de Bèlgica, datat del 1909, l’any de la seva mort al castell reial de Laeken, a la regió de Brussel·les / GETTY

A Leopold II, rei dels belgues, només li faltava un guió de Hollywood, i Ben Affleck acaba d’anunciar que portarà al cinema el llibre El fantasma del rey Leopoldo, un retrat cru escrit per Adam Hochschild sobre un dels dirigents més sanguinaris de l’època moderna i alhora el més ignorat. La virtut de la pel·lícula és que permetrà donar a conèixer les atrocitats del monarca, mort el 17 de desembre del 1909 -dimarts farà 110 anys- amb 74 anys i com un home ric. Ric i amb un historial de sadisme equiparable al de genocides com Hitler, Stalin i Mao.

Carrers i estàtues de Bèlgica enalteixen encara el rei genocida

Leopold va obtenir, a títol personal, un territori al centre de l’Àfrica tan gran com la meitat d’Europa. L’Estat Lliure del Congo, com va batejar la regió el 1885, va ser durant dues dècades el seu “feu”, la seva propietat. “El Congo era una colònia sense metròpoli”, diu Omer Freixa, historiador africanista de les universitats argentines de Buenos Aires i Tres de Febrero. La metròpoli era el monarca, no Brussel·les. Era el cap que va espoliar els recursos naturals congolesos a base d’esclavitzar, mutilar i assassinar la població local. La falta de censos i la nul·la consideració com a persones dels africans fa difícil posar xifres a les matances, però les investigacions calculen que Leopold és responsable de la mort d’entre 10 i 15 milions de persones innocents, la meitat de la població congolesa de l’època.

Equilibris en el repartiment

Per entendre com el rei d’un país tan petit com Bèlgica va acabar sent l’amo del Congo cal fixar-se en el context de l’època. Resumint-ho molt, a la Conferència de Berlín del 1885 les potències europees es van repartir l’Àfrica i d’aquest joc de fronteres Leopold en va saber treure profit, perquè ni Londres ni París volien que la resta de països tinguessin més territori. Quedava sense adjudicar l’ampla franja central, banyada pel riu Congo, que tot just començaven a explorar europeus com Henry Morton Stanley, el de la mítica frase “El doctor Livingstone, suposo”. I entre tots es va acordar que se la quedés Leopold, que havia sigut prou hàbil per forjar-se la fama de “filantrop” i de “civilitzador dels africans”, explica Freixa.

100 milions de francs

El govern belga va pagar l'equivalent a 5.000 milions d'euros actuals al rei Leopold pel Congo

Uns valors falsos i un engany en tota regla que amagaven el seu veritable objectiu d’“enriquir-se” a qualsevol preu, explica Álvaro Barril, del Grup d’Estudis de Societats Africanes (GESA). A finals del XIX la ruta atlàntica dels esclaus, la que anava cap a Amèrica, ja estava gairebé tancada, però en canvi es mantenia la de l’Àfrica oriental, a l’Índic, controlada per àrabs, així que tot encaixava amb el màrqueting del Leopold antiesclavista, pagat en diaris i forjat en societats i conferències pseudobenèfiques patrocinades per ell mateix. “Era un egòlatra i egocèntric”, afirma Barril d’un rei que sempre va expressar el desig de tenir “una colònia”, ja fos a l’Argentina o al Brasil, per superar el complex de país petit de Bèlgica.

L’atzar va fer que fos el Congo, una terra que el monarca mai va trepitjar. Però tampoc li va caldre, perquè va crear un sistema modern d’empreses pantalla que controlava i li reportaven una fortuna. El govern i el Parlament belgues el van deixar fer, conscients de les limitacions de la capacitat del país per mantenir tot aquell imperi. Això sí, el rei va ser un altre cop prou hàbil perquè les arques públiques li paguessin els altísisms costos de crear infraestructures al Congo. Com a bon colonialista, les vies de tren es dissenyaven exclusivament per transportar les matèries naturals des d’on es produïen fins a la costa atlàntica, on eren recollides per vaixells que navegaven fins a Anvers.

El cautxú

La riquesa congolesa se centrava, en aquell moment, en l’ivori i sobretot el cautxú, la gran desgràcia per a la població local. L’Europa d’entre segles va trobar en aquesta goma que s’extreia dels arbres un magnífic element per al desenvolupament industrial. I Leopold va posar en marxa la maquinària d’extracció en un negoci rodó amb beneficis multimilionaris a cost zero. Milions de congolesos van ser forçats a treballar per als desitjos empresarials del rei, una mà d’obra esclavitzada sotmesa a horaris sense límits i als pitjors càstigs imaginables.

10-15 milions de morts

Les malalties, les tortures i la fam van matar entre 10 i 15 milions de congolesos durant els 20 anys en què el país era una Colònia

Els capatassos fixaven quotes de producció i a qui no les aconseguia li esperaven mutilacions de peus i mans; als homes que es negaven a treballar per als blancs, se’ls extorsionava amb el segrest de les dones i els fills. La brutalitat no tenia límits i les morts no naturals es van multiplicar amb la fam, l’esgotament físic, les malalties importades i l’extermini de pobles sencers considerats rebels, explica l’historiador Freixa. Els historiadors, justament, no es posen d’acord si va ser un genocidi perquè, com subratlla Álvaro Rincón, l’objectiu de Leopold no era fer desaparèixer una ètnia. Sigui com sigui, és un dels delictes contra la humanitat més grans de la història. La majoria de les víctimes es van produir entre el 1890 i el 1910, quan Leopold ja feia dos anys que, acorralat per les crítiques i la pressió, va vendre el seu imperi al govern belga.

Brussel·les heretava així el ric negoci i mantenia actituds i formes colonialistes extraccionistes, sense respectar els drets humans ni civils de la població. “Bèlgica és igual de perniciosa que el rei”, detalla Freixa. Leopoldo va morir milionari però, tot i que al seu país encara conserva estàtues i honors, ja aquell 1909 la societat va començar a saber en què havien consistit realment les gestes del monarca al llunyà Congo, gràcies en bona part a la feina de periodistes i activistes abolicionistes que van anar publicant els horrors congolesos. És just destacar el paper dels periodistes Edmund Morel, George Washington Williams i Mark Twain, el pare de Tom Sawyer, que van publicar que els vaixells que tornaven del Congo anaven plens de minerals i cautxú, i els que sortien dels ports europeus anaven carregats d’armes per reprimir congolesos i de xavalla amb què s’intentava acontentar els poblats: un intercanvi desequilibrat i estrany per a una missió humanitària.

Un destacat a part mereixen el fotògraf local Herzekiah Andrew Shanu i el pastor afroamericà William Henry Sheppard, que van documentar el patiment dels congolesos i en van informar el diplomàtic irlandès Roger Casement. La seva va ser una feina indispensable que, malgrat tot, no els ha fet passar a la història com els veritables herois d’haver desemmascarat un criminal farsant. Alhora, el criminal Leopold tampoc ocupa el lloc de genocida, potser perquè les víctimes eren africanes i d’un país que encara no coneix la pau.