MEDITERRANI
Internacional 25/10/2020

Del Líban a Xipre: la nova ruta de la immigració a Europa

La crisi econòmica empeny famílies senceres de libanesos a jugar-se la vida a les pasteres

Ethel Bonet
4 min
El mar Mediterrani, vist des de la costa de Xipre, on s’ha activat la ruta migratòria de persones procedents del Líban.

BeirutLa Zainab ha tornat a néixer, però està morta en vida. La desesperació de no tenir un futur al Líban la va empènyer tant a ella com al seu marit, el Nazir, i els seus quatre fills a embarcar-se en un viatge suïcida per creuar el Mediterrani i arribar a les costes de Xipre. El pare venia cafè àrab al carrer però amb la crisi econòmica que martiritza el Líban i la pandèmia no arribava a guanyar ni dos euros al dia per alimentar la família.

Després d’uns quants dies a la deriva a alta mar, sense menjar ni combustible, el seu fill Mohamed, d’un any i vuit mesos, va morir per deshidratació. “Estava molt assedegat. Vaig preparar un biberó amb aigua de mar. Vam intentar utilitzar un bolquer per filtrar l’aigua i no va funcionar. Tenia diarrees intenses i no parava de vomitar. Vaig fer tot el possible per salvar el meu fill però va morir als meus braços “, recorda la Zainab. Llavors van decidir cobrir-li el cos amb trossos de roba i el van llançar amortallat a l’aigua. El Mohamed no va ser l’únic que va morir al mar. A la mateixa embarcació hi havia 25 persones entre famílies libaneses, sirianes, de Bangladesh i de l’Índia.

“Un home hindú va morir el dia abans que el meu fill. Vam llançar-ne el cos al mar amb una nota. Un altre dia, dos joves es van tirar a l’aigua i després cinc més van fer el mateix”, explica. Van estar sols fins que per fi uns militars turcs, que estaven fent unes maniobres prop de Xipre, els van rescatar, els van oferir primers auxilis i els van tornar a la ciutat libanesa de Trípoli.

Havien venut tot el que tenien, des dels mobles de la casa fins a les poques joies que conservava de l’aixovar de núvia, per reunir els 15 milions de lliures libaneses (uns 1.500 euros al canvi del mercat negre) per tenir un lloc a la pastera. “Vam sortir a mitjanit. El traficant ens va prometre que passades dues hores i mitja hi hauria gent esperant-nos en un altre port. Que ens esperarien amb aigua, menjar i roba neta. Però clarament ens van enganyar”, es queixa el Nazir. “Ara hem perdut el meu fill. Som més pobres que abans d’intentar anar a Europa i devem molts diners”, es lamenta. Però diu que no té cap més opció: “Aquí al Líban no hi ha futur, no ens hi podem quedar, ho tornaria a intentar”, conclou.

Sense alternativa

Els libanesos estan amb l’aigua al coll per la crisi econòmica que arrossega el país des de l’any passat i ara la brutal explosió del port de Beirut del 4 d’agost ha acabat d’enfonsar-los. La classe mitjana és pobra i els pobres vaguen com ànimes en pena per uns carrers on encara hi ha restes d’aquella explosió que va fer trontollar tota la ciutat. Més de la meitat dels libanesos, uns 2,7 milions, viuen sota el llindar de la pobresa, segons els càlculs de les Nacions Unides.

La desesperació ha portat més de 200 migrants, refugiats i sol·licitants d’asil a intentar arribar a les costes de Xipre des del nord del Líban, però n’han estat expulsats per la guàrdia costanera xipriota i forçats a tornar, segons va denunciar al setembre Human Rights Watch. D’altres han mort ofegats al mar i els seus cossos han estat arrossegats per la marea fins a les platges. Tot i així, molts decideixen intentar-ho.

Les deixalles se solidifiquen a la passarel·la de metall que porta a l’habitatge dels pares de l’Ibrahim, a Bab el-Tabaneh, un dels barris més desfavorits de Trípoli. Té 21 anys i en fa cinc que busca feina, sense èxit. “Vull tenir la meva vida, poder-me casar amb la xicota, i visc a casa dels meus pares. Per això vaig decidir anar-me’n. Per trobar feina a Europa”, confessa amb desesperació.

“Vaig pensar que ho podria aconseguir. Vaig veure les fotos d’amics que ara són a Alemanya o en altres països d’Europa i em van dir que ho intentés per Xipre, que la ruta és més fàcil ara que encara no ha arribat l’hivern. Em van dir que allà t’acullen als campaments i et donen asil, i que en canvi per Grècia era la mort segura. Em vaig equivocar”, sentencia. “Em van dir que per què no ho intentava legalment. Els vaig dir que estava desesperat i que volia anar-me’n d’aquí. A Europa tracten millor els animals que a nosaltres a Trípoli “, assegura l’Ibrahim.

Víctimes d’enganys

El noi va empenyorar unes escultures de la casa dels seus pares per reunir una mica de diners i va demanar el que li faltava als seus amics. Va contactar amb les màfies i sense dir res a la família dels seus plans, perquè intentaven frenar-lo, se’n va anar de nit amb un grup de persones. Va ser un engany. L’embarcació no es dirigia cap a les costes xipriotes, sinó que vorejava la costa libanesa en direcció a Beirut, així que l’Ibrahim en va saltar: “Vaig pensar que ens volien lliurar als guardacostes. Vaig decidir saltar i vaig estar nedant dos dies sencers. Va ser terrible”, recorda. “Hi va haver moments en què em volia morir. Em vaig donar per vençut, vaig deixar que el meu cos s’enfonsés, però hi havia alguna cosa dins meu que m’empenyia a continuar nedant, fins que una llanxa de salvament de les Nacions Unides em va socórrer”.

La part més dura per a l’Ibrahim va ser tornar a veure la mare. “L’havia decebuda. No podia mirar-la als ulls. Si m’hagués mort al mar, ella mai hauria sabut què m’havia passat”, confessa.

stats