Llum, càmeres, inacció

L'art hauria de ser una cosa que alliberés l'ànima. Ho va dir Keith Haring, l'artista del carrer de Nova York, que ahir hauria fet 55 anys i que va morir víctima del virus de la sida tal dia com ahir del 1991, quan només tenia 31 anys. La frase m'arriba perfectament empaquetada pel compte de Twitter del Whitney Museum de Nova York i m'omple la pantalla dels colors de festa fraternal de l'obra de Haring. I se m'apareix com el revers de la idea a la qual estava donant voltes, sobre la cada cop més insofrible dimensió cínica de la comunicació política.

Hi pensava dijous, mentre escoltava la mitja hora de glòria del president de Mèxic, Enrique Peña Nieto, en roda de premsa al costat d'Obama, que informava de la creació d'un grup de treball binacional, però, compte, no un grup de treball qualsevol, sinó un grup de treball "d'alt nivell", va precisar, perquè entre els integrants hi haurà el vicepresident Biden.

Em va recordar Pepiño Blanco un dia que va venir a Washington com a ministre de Foment del Regne d'Espanya a explicar als americans com es feien els trens d'alta velocitat. Reunit després amb la premsa, va afirmar amb emoció a la veu que havia firmat un "memoràndum" amb el secretari de Transports. Quan una periodista li va preguntar "A part de tot això, alguna notícia substancial?", el ministre va contenir la irritació i va contestar amb la cara vermella: "Potser no m'he explicat bé. La quantitat de memoràndums que s'han firmat entre els governs d'Espanya i dels Estats Units es poden comptar amb els dits d'una mà".

Hi pensava dimarts, quan Obama va fer balanç dels primers cent dies de segon mandat i va afirmar tot solemne que calia tancar Guantánamo. I que el Congrés era cada cop més disfuncional. El president-espectador. Quan algú va preguntar-li si encara creia que era possible tirar endavant la seva agenda amb aquest Congrés, la resposta va ser: "Animi's. Aquest és el país on l'esperança viu".

Esclar que potser la comunicació política sempre ha viscut igual de paral·lela a la realitat, i el que comença a ser insofrible és la gegantina cobertura mediàtica d'esdeveniments de minúscula capacitat transformadora per més que els recobreixi la pompa d'una guàrdia d'honor. El desplegament televisiu en un aeroport per transmetre un president baixant per una escala tenia valor per primera vegada fa cinquanta anys, quan els avions van començar a volar a reacció, i papes, reis i presidents van fer el que els seus antecessors havien somiat: travessar el món amb poc temps i amb seguretat, i encarregar-se personalment del repartiment de discursos i somriures. Els viatges oficials van ser la gran descoberta del poder. Però és que fa mig segle de la descoberta.

I després hi ha les rodes de premsa. Com més llum i taquígrafs apareixen en un acte polític de tràmit, pensat només per al telenotícies, més despullat resulta el seu escàs valor i més en evidència queda el paper de secundaris útils del seguici periodístic, mentre el votant/lector arriba a la conclusió que poc del que diuen l'afecta o l'interessa.

Una nova relació estratègica

No és que el protocol ja no tingui valor en l'època de Skype. És cert que durant la visita d'Obama a Mèxic els Estats Units han enviat el missatge que volen deixar de veure el veí només com un emissor de violència i immigració il·legal i que el consideren un actor emergent de gran valor per lluitar junts en la competició comercial contra l'altre cantó del Pacífic. Més encara, Obama ha reconegut en públic que Mèxic pateix perquè els Estats Units demanen droga i subministren pistoles al crim organitzat. Per dir això no calen tants satèl·lits.

La política i el periodisme potser no poden ser tan alliberadors de l'ànima com pretenia Haring que fos l'art, però no poden ser un pes mort que faci la vida encara més grisa, sobretot en aquests moments de gran dolor social.