L’‘orbanització’ d’Europa
L’Europa d’Emmanuel Macron i la de Viktor Orbán estan cada cop més allunyades. La fractura amb el centre i l’est de la UE és cada cop més profunda i Brussel·les ha renunciat a imposar la defensa d’uns valors comuns per a tothom.
L’últim xoc polític Est-Oest va ser la maratoniana reunió dels ministres de Treball de la UE, la setmana passada, per aprovar la reforma de la directiva dels treballadors desplaçats. Un text que, finalment, es va aprovar amb els vots en contra de Polònia, Hongria, Letònia i Lituània. Segons la directiva, els treballadors que es desplacin per un període limitat a treballar en un altre país de la Unió Europea hauran de fer-ho segons el conveni laboral del país d’acollida, si és més favorable que el del seu país d’origen.
La lliure circulació de treballadors ha arribat a provocar situacions tan paradoxals com ara que el sector de la construcció a la ciutat de Londres estigui ocupat per treballadors polonesos que es desplacen entre setmana al Regne Unit per fer feines concretes a un preu molt més competitiu que els paletes o els lampistes britànics. Amb la modificació de la directiva, els treballadors polonesos haurien de cobrar les mateixes tarifes que els seus col·legues britànics i això ja no els faria tan competitius ni els sortiria a compte el desplaçament. Alemanya, França i Bèlgica són els principals receptors d’aquests treballadors estrangers. Polònia és el primer país emissor. Macron -pare de la reforma- va aconseguir el suport de txecs i eslovacs a la proposta i, amb això, va erosionar també la cohesió interna d’uns països que, encara que es mostrin com un bloc, tenen agendes i interessos polítics diferents, més enllà de la seva desconfiança en Brussel·les.
Una divisió difusa
Ja no es tracta únicament de la tebior amb què la UE critica les violacions de drets, les ingerències judicials o la persecució d’organitzacions civils i mitjans de comunicació a Polònia o Hongria. Les línies divisòries entre l’Europa il·liberal i la liberal són cada cop més difuses. ¿Com s’explica si no que des de Brussel·les s’escriguin pàgines i pàgines sobre el futur canceller austríac, Sebastian Kurz (un altre a qui li agrada comparar-se amb Macron), i s’obviï el fet que vol formar govern amb l’extrema dreta sobre un programa antiimmigració a mida de l’Europa xenòfoba? Àustria no és Hongria, però tant Kurz com Orbán compten amb el suport dels seus correligionaris del Partit Popular Europeu. Tots dos han criminalitzat la immigració i han segellat fronteres.
Hi ha una certa orbanització de la regió. L’elecció d’un populista com Andrej Babis a la República Txeca amplia el cisma polític i de valors entre l’Europa occidental i els seus socis del centre del continent. Aquesta és una Europa on els espais polítics són cada cop més estrets. On més enllà de la falta de solidaritat que s’ha viscut amb l’arribada de refugiats i immigrants, el que es viu és un “xoc de solidaritats”, segons el pensador búlgar Ivan Krastev. “La solidaritat religiosa, ètnica o nacional” d’aquests països topa amb “les seves obligacions com a éssers humans”. És una Europa que reescriu tot el projecte comunitari, la idea de la integració política que va ser l’origen de tot plegat, el concepte de legitimitat i la força dels estats nació per sobre de la voluntat comunitària. La pregunta clau -diu Krastev-és qui tindrà “més poder de permanència [de resistència]: la UE o aquests règims?”
