Lukaixenko s'aferra al poder: "Només jo puc defensar Bielorússia"

El president bielorús concedeix una entrevista per primer cop després de les eleccions del 9 d'agost

Posat seriós, americana i corbata blau marí i, al seu davant, quatre periodistes de mitjans de comunicació russos arribats al Palau de la Independència, a Minsk. El president de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko, ha concedit aquest dimarts la primera entrevista des del 9 d'agost, el dia que es van celebrar les eleccions presidencials en aquesta ex república soviètica, en què la seva aclapadora victòria –fruit d'un també aclaparador frau electoral segons l'oposició i part de la comunitat internacional– va desencadenar una onada de protestes antigovernamentals mai vista en la història recent del país. Si, als carrers, els manifestants criden perquè Lukaixenko marxi – porta 26 anys aferrat al poder i és considerat per molts l'últim dictador d'Europa–, ell ha utilitzat l'entrevista per deixar un missatge ben clar: no pensa abandonar el poder. "Jo no marxaré així com així. He dedicat un quart de segle a construir Bielorússia. No ho tiraré tot per la borda de bones a primeres. A més, si marxo, es carregaran tots els meus partidaris", ha argumentat el mandatari, ferm en un discurs inamovible.

"Lukaixenko estarà al poder fins que Putin li trobi un substitut"

Lukaixenko només ha deixat un titular mínimament inesperat. El president ha admès que potser ha estat massa temps escarxofat a la poltrona presidencial. "Sí, potser sí que hi he estat una mica més del compte. Però, efectivament, només jo puc defensar Bielorússia", ha insistit Lukaixenko, que ha advertit que la seva marxa podria provocar un bany de sang al país.

Assegura que és conscient que la tensió s'incrementa cada dia als carrers, però la repressió sense límits impulsada pel seu govern no ha fet més que avivar les flames.  Des de l’inici de les manifestacions, es calcula que la policia ha detingut més de 7.000 persones, en una croada contra qualsevol veu crítica que s'ha emportat per davant diverses figures destacades de l'oposició, l'última la mateixa Maria Kolesnikova. "És clar que em fan mal", ha dit Lukaixenko sobre les protestes multitudinàries que exigeixen la seva marxa. Però aquestes persones que protesten –i que ell mateix va titllar de "rates" que calia esclafar– "desconeixen com era Bielorússia fa vint anys", ha afegit el president, que sempre ha defensat que va arribar al poder el 1994 per redimir el país europeu de la ruïna i la indignitat en què va caure arran del col·lapse de l'URSS. 

Lukaixenko, l’eternitat soviètica

Preguntat pels periodistes, Lukaixenko ha refusat establir una taula de diàleg amb el Consell de Coordinació, un organisme que aglutina part de l'oposició bielorussa –ara majoritàriament empresonada o a l'exili– i que exigeix, entre d'altres, mantenir un diàleg sobre el traspàs de poder amb el mandatari, la convocatòria de noves eleccions i l'alliberament de tots els presos polítics. "No parlaré amb el Consell de Coordinació, perquè no sé qui és aquesta gent. No són cap oposició", ha respost el líder bielorús, que l'única cosa que ofereix de moment són comicis presidencials anticipats però només després d'una reforma constitucional de la qual molt pocs es refien.