22/08/2020

Lukaixenko, la desmesura del poder

5 min
Lukaixenko parlant amb comandaments de la policia antiavalots, l’Omon, responsable de la repressió contra les manifestacions opositores.

BarcelonaDes que el 1994 va guanyar les eleccions presidencials de Bielorússia, Aleksandr Lukaixenko no ha amagat les seves estridències. “La meva posició i l’estat mai em permetran arribar a ser un dictador, però governar de forma autoritària és una de les meves característiques”, va deixar anar el 2003 després de rascar-se el bigoti. Bielorússia és l’única república exsoviètica que manté el disseny de la bandera de quan formava part de l’URSS (però sense la falç i el martell), i les sigles KGB segueixen sent el nom de l’agència de seguretat estatal. Però als carrers de la capital, Minsk, i d’arreu del país la bandera que més s’ha vist onejar els últims dies, portada per milers i milers de manifestants, és la blanca i vermella, prèvia a l’etapa soviètica i perseguida perquè esta associada des de fa anys a l’oposició.

Ara, després de més de dues dècades de mandat, sembla que per primera vegada Lukaixenko pot veure trontollar de debò el seu tron després de guanyar els comicis del 9 d’agost amb el 80% dels vots, segons les autoritats locals i amb absència d’observadors internacionals. Uns comicis qualificats de fraudulents per l’oposició, perseguida judicialment, i no reconeguts per la UE, que ja havia sancionat Lukaixenko altres vegades. Malgrat que ha afirmat que per fer-lo fora primer l’hauran de “matar”, els seus últims errors han xocat amb una oposició que per primer cop ha unit forces i amb una població cansada del seu autoritarisme i les cruentes repressions. Ruth Ferrero-Turrión, professora de ciència política de la Universidad Complutense de Madrid i especialista en l’Europa de l’Est, divideix en tres eixos els principals errors que han portat Lukaixenko a caminar per arenes movedisses.

Primer, la repressió indissimulada cap als principals opositors: dos van ser empresonats -Víktor Babariko i Serguei Tikhanovski-, i un tercer, Valery Tsepkalo, es va exiliar per por de seguir el mateix camí. “Sense rivals, no hi ha oposició, devia pensar Lukaixenko, però no comptava amb la unitat d’acció de Svetlana Tsikhanóvskaia [l’esposa de Tikhanovski], Veronika Tspekalo [la dona Tspekalo] i Maria Kolesnikova, directora de campanya de Babariko i l’única que continua a Bielorússia”, diu l’experta.

Segon, la resposta massiva de la societat a la dura repressió els dies posteriors a les eleccions. “Hi ha un episodi clau: quan Lukaixenko va ser escridassat en un míting en una de les fàbriques estatals més importants de Minsk”, incideix la professora. Els mitjans públics del país també han secundat les protestes.

El tercer factor té a veure amb la gestió del covid-19: Lukaixenko va arribar a dir que el coronavirus és una cosa que es podia curar amb vodka i unes quantes saunes. “Ha sigut un dels negacionistes de la pandèmia i, malgrat que ha aconseguit que l’economia no se’n ressenti tant com en altres països, la població s’ha adonat de la gravetat de la crisi sanitària per la seva deficient gestió”. Lukaixenko no va tancar l’aeroport de Minsk, que va passar a ser l’únic per on la gent d’Àsia podia arribar a Europa, i també va permetre la disputa de la principal lliga de futbol del país, l’única que no es va aturar en tot el continent.

Les dones, fonamentals en l’oposició i en les protestes, han tingut un paper determinant, ja que han vist de primera mà la gravetat de la pandèmia. “La majoria de les persones que treballen en el sistema sanitari són dones. Elles han sigut les primeres a detectar els efectes de la mala gestió de la pandèmia i, com les Damas de Blanco de Cuba, han estat a primera fila en la mobilització de les bases”.

L’ascens al poder

Però ¿com ha pogut mantenir tant de temps el poder, Lukaixenko? L’autòcrata va guanyar les eleccions el 1994, quan es van celebrar els primers comicis nacionals de l’època postcomunista al país. Després de prop d’una dècada dirigint un sovkhoz (granja estatal soviètica), Lukaixenko es va plantar a les eleccions amb un programa populista que acusava el govern de corrupte i apostava per acostar-se més a Rússia. La falta d’èxit de les reformes adoptades durant el període 1990-1994 pels seus antecessors, així com la poca popularitat del primer ministre Viatxeslav Kébitx, van ser determinants.

“Lukaixenko va prometre llocs de treball per a tothom i garantir els serveis públics tal com els havien tingut en l’anterior règim -recorda Ferrero-Turrión-. Això va fer que no es posessin en marxa processos de canvi econòmic i polític, a diferència d’altres països de l’entorn que, en les primeres dècades, van patir inflacions molt altes, retallades, increment de l’atur…”, afegeix.

“A més, tot el que produïa Bielorússia era comprat pels russos i per les repúbliques de l’Àsia central. Amb una economia estatal àmpliament subvencionada i dependent del mercat rus [més del 70% de les empreses estan en mans de l’estat], Lukaixenko s’ha beneficiat durant anys de la compra a preus molt baixos del petroli i gas russos, dels quals treia uns ingressos extra venent-ne els excedents. Això li ha permès mantenir unes xifres d’atur molt baixes durant molts anys”, explica l’experta. Tot això sumat al fet que, fins ara, mai hi havia hagut una unitat clara en l’oposició, sempre perseguida i reprimida. “A les institucions polítiques bielorusses no hi ha ni un sol diputat opositor. És una dictadura en tota regla”.

La relació amb Putin

Lukaixenko i Vladímir Putin gairebé sempre han exhibit una bona relació, malgrat els estira-i-arronses per la voluntat de Lukaixenko de mantenir el seu estatus en una Bielorússia independent davant les intencions russes d’annexionar-se el país, especialment després de la crisi d’Ucraïna -en què Minsk es va oferir per mediar i va teixir algunes aliances amb la UE-. “A partir d’aquí creix la desconfiança de Putin, i els últims anys ha reduït les subvencions i els descomptes en els hidrocarburs. Això ha evidenciat les mancances del model econòmic de Lukaixenko, un fet que la població no ha passat per alt”.

Ara, veient compromès el seu poder, Lukaixenko ha tornat a picar a la porta de Putin amb el pretext d’un desplegament de tropes de les forces de l’OTAN a les fronteres, però Moscou -que sí que ha enviat periodistes i funcionaris de telecomunicacions al país per suplir els que estan en vaga-és poc probable que hi intervingui militarment. Una annexió forçosa de Bielorússia també sembla impensable. “La població bielorussa no té un sentiment en contra de Rússia, considerat un poble germà, però un 70% han manifestat que prefereixen no integrar-s’hi. De la mateixa manera, tampoc hi ha un especial sentiment prooccidental entre la població i l’oposició”, explica Ferrero-Turrión.

Aleksandr Lukaixenko continua aferrat a la mà dura per mantenir-se en un poder que no preveu perdre, però la gent li ha perdut la por. “És un règim que fa aigües, cada cop més aïllat, i si Rússia no té cap problema per deixar-lo caure, tard o d’hora caurà”.

stats