OBSERVATORI DE L’EST

Lukaixenko, l’eternitat soviètica

“Mancades de respecte”. Aquest va ser veredicte dels observadors de l’OSCE a les eleccions parlamentàries a Bielorússia del 18 de novembre. Són ja cinc dècades d’eleccions que són un simulacre. Cap garantia per als candidats de l’oposició, ni tampoc cap garantia en la votació ni el l’escrutini. ¿Qui es pot creure, doncs, el que surt de les urnes d’Aleksandr Lukaixenko des que es va instal·lar al poder ara ha fet 25 anys? El considerat últim dictador d’Europa -sempre blindat pel silenci còmplice del Kremlin- va arribar el 1994 per, segons ell, redimir Bielorússia de la ruïna i de la indignitat en què va caure arran del col·lapse de l’URSS. I ho va fer en nom de l’honradesa i la transparència, quan era president de la comissió parlamentària contra la corrupció. Però, poques setmanes després d’arribar al càrrec, Lukaixenko va fer canviar la bandera bielorussa roja i blanca dels efímers temps democràtics per la roja i verda dels temps soviètics, i va dir que al seu país el KGB es continuaria dient KGB, i prou.

Així és com Bielorússia, un cop més, va entrar en un túnel de letargia i de repressió on les principals notícies dels mitjans sorgien de l’agenda pública de Lukaixenko. I és que la privada, d’agenda, deia coses tan esperpèntiques com ara que, per por que l’enverinessin, el dictador es cuinava ell mateix el àpats en un fogó elèctric en un racó del palau. Tot això mentre l’economia quedava en mans dels de sempre, per la via de la continuïtat dels monopolis de matriu soviètica o per les privatitzacions que convertien funcionaris en empresaris. Tot plegat guarnit per una paròdia de classes mitjanes que amb prou feines omplien les botigues de Minsk, la capital.

L’ombra de Txernòbil

La resta, el silenci. Ben poc s’ha parlat aquests últims 25 anys del fet que va ser a Bielorússia on el núvol de Txernòbil va fer més mal. Molt més que a Ucraïna. Perquè va ser a Bielorússia on la toxicitat nuclear va estar més dies planant i on va contaminar més del 35% de les terres agrícoles. Desenes de milers de persones van haver de malviure en zones de barraquisme vertical, mentre uns quants romàntics i agosarats van decidir tornar a conrear els seus horts i a veure l’aigua contaminada de fonts i rierols. I Lukaixenko mirant-s’ho mentre remenava el brou al seu fogó.

La paràlisi de la societat bielorussa només ha tingut una veu potent de denúncia: la de Svetlana Aleksiévitx, premi Nobel de Literatura del 2015. Les seves Veus de Txernòbil són la denuncia d’un l’holocaust silenciós i silenciat. I, alhora, del daltabaix viscut per Bielorússia al llarg de tot el segle XX fins a convertir-se en una mena de terra de cacics soviètics russificadors, on la llengua pròpia amb prou feines la parla habitualment el 12% de la població. “Em van robar la meva llengua!”, va esclatar Aleksiévitx mentre celebrava el Nobel, a les poques hores d’assabentar-se’n, en una petita llibreria de Minsk on encara es pot trobar literatura en bielorús.

Futur? Si hem de fer cas a les informacions factuals Lukaixenko ha creat una dinastia -com la dels Kim nord-coreans- i es prepara per col·locar el seu fill Kólia, de 13 anys, com a futur home fort del país. El clan Lukaixenko, sempre impassible, sap, però, que la seva fortalesa és directament proporcional a la seva capacitat d’obeir, de bona o mala gana, el que li mana el Kremlin.