L'última rumba de les FARC
La guerrilla diu que sí a la pau en la seva última conferència com a grup armat abans de passar oficialment a l’activitat política
Medellín (Colòmbia)La desena conferència de les FARC arriba avui a la fi al campament guerriller que ha instal·lat a El Diamante, un punt remot dels Llanos del Yarí, al sud de Colòmbia. I ho farà amb l’anunci del nom del moviment polític sorgit d’aquesta guerrilla i la seva estructura arran de l’acord de pau a què ha arribat amb el govern de Juan Manuel Santos, el 24 d’agost.
Carlos Antonio Lozada, membre del secretariat de les FARC, confia que a través del nou partit es tanqui la bretxa entre el camp i la ciutat que hi ha al país. “S’ha de garantir un país autosuficient en producció alimentària, que els territoris oblidats es vinculin al desenvolupament per mitjà de la construcció d’infraestructures que els connectin amb el mercat nacional”, deia el responsable guerriller. En definitiva, afirma, “un model econòmic deslligat del desastre neoliberal”.
La trobada a El Diamante ha reunit durant una setmana 250 comandaments. Els fronts consultats sobre els acords fins ara ja hi han donat el seu suport. Així, tot està a punt per a la firma oficial de l’acord de pau entre el president Juan Manuel Santos i el màxim cap de les FARC, Timoleón Jiménez, que es farà dilluns a Cartagena de Indias.
Garanties de seguretat
La por més gran dels guerrillers és la seva seguretat un cop facin el pas a la vida civil. El record de l’extermini de la Unió Patriòtica (UP) és encara fresc. Aquest partit polític va sorgir als anys 80 de les negociacions entre Belisario Betancur i les FARC i va acollir integrants d’organitzacions de base i guerrillers sortits dels diferents moviments que hi havia a Colòmbia. Més de 3.000 membres van ser assassinats.
“És precisament això el que s’ha debatut a l’Havana [la ciutat on durant dos anys les FARC i el govern han dialogat]: generar un marc de garanties perquè tots els colombians puguin participar en política sense por que les seves opinions siguin causants de la seva mort”, va assenyalar a Telesur el comandant Benkos Biohó. Fa uns dies, Juan Manuel Santos va reconèixer que “l’Estat no va prendre mesures suficients per impedir i prevenir els assassinats”.
El Jairo és un guerriller que ja fa unes quantes dècades que porta l’AK-47 a l’espatlla. Després de la conferència deixarà el fusell, però seguirà carregant la por que el matin. “Fa mal haver de deixar l’arma”, diu.
No confia en un estat que ja va fallar amb els membres de la UP. “Però un pensa que la lluita no és amb un fusell només”, continua reflexionant. “Els canvis del moviment és que deixem la lluita armada i seguim políticament amb el pensament que tothom és igual, que el de dalt no aixafi el de baix”.
Al campament habilitat per a l’assemblea, els guerrillers rasos tot just porten vestits militars i no porten armes. N’hi ha, però estan a l’àrea del recinte on només tenen accés els membres de les FARC.
Es podria dir que l’ambient és més festiu que polític. Les llargues jornades de reunions i debats es tanquen cada dia amb un concert. Entre els artistes, destaquen grups com Reincidentes, Salsa Groove, Totó la Momposina i els Alerta Kamarada de Bogotà. El concert d’aquests últims va ser el primer que es va celebrar en un gran escenari muntat a l’estil de macrofestival al campament. Després d’un inici una mica fred, ja que Alerta Kamarada toca reggae i moltes de les seves lletres són en anglès, l’ambient es va anar escalfant, els guerrillers van corejar les cançons, van picar de mans i van ballar. I la premsa va fer el mateix: registrar el moment històric.
Trobada familiar
Un fotògraf d’una agència internacional mostrava a una guerrillera el seu retrat mentre ballava al so d’Alerta Kamarada. Un guerriller, el José, lamentava que no sabia quan podria veure la seva família. El José va deixar la casa pairal quan els paramilitars d’extrema dreta van assassinar el seu pare, un vell pagès. Va ser en aquell moment que va decidir incorporar-se a les FARC i des de llavors no ha vist la seva família. D’això ja fa 20 anys. Commovedora era també la imatge d’una dona adulta abraçada a un jove d’una vintena, ben plantat i amb barba incipient: mare i fill. Feia quatre anys que no es veien. La mare, sabent que el noi participaria en la conferència, es va acreditar com a periodista per poder abraçar-lo. I així estaven, abraçats, mentre el cantant d’Alerta Kamarada cridava: “Visca la pau!”
