FRONTERES MERCENÀRIES

El Marroc, Mauritània i el Senegal: policies de les tanques espanyoles

Espanya ha sigut pionera en l’externalització i les devolucions en calent

Espanya ha sigut pionera en la política d’externalització de fronteres. El 1991, coincidint amb la seva entrada a l’espai Schengen de lliure circulació entre estats europeus, va començar a reclamar visat als marroquins per poder accedir al seu territori. Va ser l’any en què van arribar les primeres pasteres, perquè fins aleshores els marroquins podien creuar la frontera legalment per treballar en feines temporals i retornar després a casa. L’exigència de visats va fer que molts decidissin establir-se a Espanya de manera permanent i portar-hi les seves famílies, i la població d’origen marroquí es va disparar fins a les 700.000 persones. Aleshores la immigració es va convertir en un dels elements clau de les relacions bilaterals entre els dos països, que després han reforçat acords europeus.

Entrevista Sani Ladan: "Espanya critica Salvini però fa el mateix a la frontera Sud"

Frontera sud, d’Iridia, Novact i Fotomovimiento. A més de blindar progressivament les tanques de Ceuta i Melilla, el Marroc va construir les seves pròpies barreres i va posar la seva policia a vigilar-les: són les forces auxiliars -un cos paramilitar que respon directament davant el rei del Marroc i que participa també en la repressió de les protestes internes-, les que s’encarreguen de vigilar les tanques alguns quilòmetres abans d’entrar en territori espanyol. Són les mateixes que desmantellen els campaments on malviuen els subsaharians abans d’intentar saltar les tanques espanyoles i les que han protagonitzat deportacions massives al desert d’Algèria sense aigua ni menjar. Finalment, les tanques de Ceuta i Melilla tenen unes portes dissenyades per fer expulsions en calent, és a dir, retornar la gent que ja ha arribat a territori espanyol sense que tinguin l’oportunitat de demostrar que són menors o de demanar protecció, com estableix el dret internacional. El govern Rajoy va legalitzar aquesta pràctica amb la llei mordassa el 2015. El Marroc es cobra aquesta col·laboració: és habitual veure onades de pasteres sempre que hi ha algun incident diplomàtic amb Espanya, per exemple en relació amb el Sàhara Occidental, o quan s’han de renegociar els acords pesquers.

Al mar, la Guàrdia Civil va establir el Sistema de Control i Vigilància Exterior (SIVE). Com que la ruta més curta i menys perillosa, l’estret de Gibraltar (15 quilòmetres entre la costa africana i Cadis) va quedar progressivament segellada, es van obrir nous camins més llargs i perillosos, com el mar d’Alborán, amb 100 quilòmetres fins a Màlaga, Granada o Almeria. El 2006 es va obrir un camí encara més mortal: més de 30.000 persones van arribar a les illes Canàries després de recórrer els més de mil quilòmetres que les separen del Senegal i Mauritània. Ho feien en cayucos, les barcasses tradicionals de pescadors en què es jugaven la vida joves de l’Àfrica Occidental disposats a intentar el somni europeu. Els conflictes en diversos països i l’exhauriment dels bancs de pesca per l’activitat de les grans pesqueres van empènyer molts joves cap a una Espanya immersa en el boom de la construcció, on en dues setmanes es guanyava el mateix que a Mali o Guinea en tot un any de treball. Uns sis mil, segons els registres oficials, es van quedar pel camí.

El Pla Àfrica de Zapatero

Per frenar aquells fluxos, el govern de José Luis Rodríguez Zapatero va impulsar el Pla Àfrica, que es va traduir en acords de control fronterer amb el Senegal, Mauritània, Gàmbia, Mali, Ghana, el Camerun, Costa d’Ivori, Cap Verd i la República de Guinea. Espanya va entrenar i equipar els guardacostes d’alguns d’aquests països, que intercepten les barcasses i les retornen sense deixar rastre.

La UE ha finançat la construcció d’un centre de detenció a Nouadhibou, a Mauritània, en col·laboració amb l’Agència Espanyola de Cooperació Internacional. En aquest centre els detinguts no tenen accés a tractament mèdic i s’hi han denunciat pallisses per part dels agents que el vigilen. El 2012, en el marc del projecte del Sahel occidental, amb fons europeus, s’entrenen policies mauritans, equipats amb gossos, que fan patrulles conjuntes al desert amb la Guàrdia Civil.

L’arquitectura de l’externalització de les fronteres espanyoles es posa a prova ara, quan cada cop més persones emprenen aquests camins després que la política de blindatge europeu hagi fet més difícil la ruta de Grècia, amb l’acord entre la UE i Turquia, i la d’Itàlia, amb el suport i finançament als guardacostes de Líbia.

Per saber-ne més: Europa subcontracta dictadures per blindar les seves fronteres.