La UE retardarà el Brexit si el Parlament aprova l’acord de May

May vol una pròrroga fins al 30 de juny però els radicals aposten per vetar-la i sortir sense pacte

La Unió Europea (UE) ja va deixar clar que no donaria més temps al Regne Unit per marxar a canvi de res. I dimecres Brussel·les va condicionar l’acceptació d’una pròrroga del Brexit a l’aprovació del Parlament de Westminster els pròxims dies de l’acord de divorci que Theresa May ha pactat amb la UE i que ja ha estat tombat dues vegades en dos mesos.

Donald Tusk, president del Consell Europeu, va respondre així a la carta que la premier li va fer arribar a mig matí, a ell i també al president de la Comissió, Jean-Claude Juncker, en què demanava un ajornament del Brexit fins al 30 de juny. La petició és el primer punt que discutiran avui els Vint-i-set reunits a Brussel·les. La pròrroga no està garantida. Que May demanaria més temps es donava per fet, però, tal com apunta una font diplomàtica, no tenien clar com ho demanaria, i la manera com ho justifica és clau per decantar la decisió. Fa dies que els líders europeus insisteixen que la concessió de més temps cal que estigui justificada per l’aprovació de l’acord actual. El que tenien clar ahir a Brussel·les, però, és que l’escrit que va arribar des de Londres no aporta garanties.

Per això Donald Tusk va deixar-ho clar en la seva compareixença i després ho va ratificar en la carta que s’envia als líders abans de les reunions trimestrals: “La pròrroga curta seria possible, però estaria condicionada al vot favorable de l’acord de retirada a Westminster la setmana que ve”. Tusk s’havia pronunciat anteriorment més partidari d’una pròrroga més extensa.

El joc de les culpes

Gairebé a les 20.45, hora local, May va explicar des de Downing Street els motius del retard, cosa que li provoca “un gran lament personal”. El seu breu discurs no va aportar gairebé res a arguments coneguts. Però va insistir en el que havia dit al matí, al Parlament, quan, amb un to molt antipolític, va culpar els diputats de l’actual situació. I, arrogant-se el paper d’intèrpret únic del sentir popular, va afirmar: “Estic de part vostra”. Això implicava assenyalar els Comuns contra els seus representats.

Culpar el Parlament

A la carta a Tusk també va culpar el Parlament. I encara va demanar un favor a la Unió. “Abans d’aquesta votació [la tercera sobre l’acord], agrairia que el Consell Europeu pogués aprovar els documents complementaris que el president Juncker i jo vam acordar a Estrasburg [l’11 de març], i posessin el govern en condicions de presentar-los a la Cambra i confirmar els canvis a la proposta del govern al Parlament”. Downing Street superaria així el veto del president dels Comuns, que dilluns va dictar que el mateix pacte no es podria tornar a sotmetre a votació sense “canvis substancials”.

Tusk també es va mostrar favorable a la possibilitat que els Vint-i-set els ratifiquin avui. Per això va demanar-los que “aprovin les seves recomanacions”. Amb tot, no vol dir que es prengui una decisió final sobre la pròrroga. El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, ho insinuava al matí. “No necessàriament s’haurà de donar una resposta definitiva”, deia una font diplomàtica.

A Brussel·les es respiren nervis i cansament. El posicionament pren més forma si s’escolta el govern francès, ja que París era més taxatiu que Tusk condicionant qualsevol pròrroga a l’absoluta garantia d’un acord. L’escenari més plausible per aquest dijous, doncs, és que els Vint-i-set ratifiquin políticament els acords d’Estrasburg i es comprometin a acceptar la pròrroga si els Comuns aproven el pacte la setmana vinent. Si això passés, Tusk ja va explicar ahir que es podria aprovar la petició per escrit automàticament sense necessitat de tornar a convocar una cimera de caps d’estat. Si aquest escenari fracassés, però, la cimera es convertiria gairebé en inevitable.

L’escull de les eleccions

Un dels problemes de la pròrroga és la data que demana Londres. La Comissió veu impossible que es pugui allargar el Brexit més enllà de la convocatòria de les eleccions europees (23-26 de maig). En canvi, els serveis jurídics del Consell Europeu són més flexibles i creuen que seria possible mantenir-lo fins a finals de juny sense que el Regne Unit s’hagués de presentar a les eleccions. En tot cas, el que indiquen totes les veus és que si al juliol el Regne Unit encara forma part de la UE haurà de celebrar els comicis. Molt abans, però, l’altra data clau és el 12 d’abril, quan, d’acord amb la llei que els regula, haurien d’estar formalitzades totes les candidatures.

A la pràctica, les condicions preliminars imposades per Tusk dificulten molt que May aconsegueixi aprovar el pacte la setmana vinent. Una vintena llarga de brexiters estan disposats a rebentar-ho tot al preu que sigui i sortir el 29 de març de la UE, data oficial del Brexit.

Tot plegat va quedar en evidència a l’agra sessió de control del govern, en què May va informar el Parlament de la petició de la pròrroga i va entomar atacs duríssims de la pròpia bancada. El diputat Peter Bone li va etzibar: “La primera ministra ha dit en aquesta cambra 108 vegades que sortiríem de la UE el 29 de març. La setmana passada dos terços del seu partit van votar contra l’extensió. Primera ministra, si continua demanant-la estarà traint el poble britànic. Si no ho fa, honorarà la promesa. És la seva decisió. La història jutjarà el moment. Què farà?”

May s’hi va tornar. Va dir que valia més el seu acord que no pas cap acord. I va garantir que, com a primera ministra, no podria “considerar una extensió més enllà del 30 de juny”. Les dues afirmacions les va repetir en el missatge des de Downing Street. Mil i un dies després del referèndum del 2016, res del que s’havia promès s’ha acomplert. El Brexit no és cap paradís, només un enorme malson.

Claus de la carta de May a Tusk

El Brexit, no més enllà del 30 de juny

“No crec que sigui del nostre interès prendre part en les eleccions europees”. La data clau, però, no és el 30 de juny, ni tan sols les dels comicis (del 23 al 26 de maig), sinó el 12 d’abril, quan haurien d’estar a punt totes les candidatures d’acord amb la llei.

El Parlament és el gran culpable

“El fet de no aprovar l’acord era imprevisible i potencialment molt desestabilitzador”. May acusa els Comuns de no donar-li el sí i en cap cas sotmet a crítica la seva estratègia, que ha sigut la d’acontentar els radicals i no buscar el consens per interès del país i no del partit.

Tercera jugada dels daus

“La meva intenció és tornar a sotmetre l’acord als Comuns”. Serà l’última oportunitat.

Noves propostes internes

“Presentaré noves propostes nacionals que confirmin els meus compromisos anteriors de protegir el nostre mercat intern”. És a dir, farà alguna nova oferta als nord-irlandesos del DUP per convèncer-los que li donin el sí.