May alerta del risc de seguir a la UE

La ‘premier’ fa un últim i inútil esforç de convèncer el Parlament que aprovi el seu pla del Brexit

Un mes i escaig de pròrroga fins a la votació -ajornada l’11 de desembre- per aconseguir vèncer la resistència del Parlament britànic al pla del Brexit de Theresa May no ha servit per estovar les posicions. Els últims intents a la desesperada que va fer aquest dilluns la premier han sigut en va. El resultat d’aquest vespre està escrit des del mateix dia que May va segellar l’acord amb la Unió Europea (UE), el 25 de novembre de l’any passat, i l’única incògnita que continua oberta a hores d’ara és saber amb certesa la magnitud de la desfeta que entomarà el govern.

De res no han valgut els advertiments que va fer May, especialment al sector brexiter del seu partit, tant en un discurs al matí, en una fàbrica de ceràmica de la molt brexitera ciutat de Stoke-on-Trent (quasi el 70% de la població va votar a favor de sortir de la UE), com a la tarda a Westminster, en una declaració davant dels Comuns.

Amb paraules gairebé idèntiques, May va assegurar dues vegades que si el Parlament bloquejava l’acord el resultat final podria ser que el Regne Unit no sortís mai de la Unió. “Mentre que el no acord continua sent un risc, després d’haver observat els esdeveniments a Westminster els últims set dies, el meu judici és que el resultat més probable al Parlament serà la paràlisi, i el risc que no hi hagi Brexit”. Una possibilitat que suposaria un “trencament de la fe dels britànics en la nostra democràcia”, va reblar.

Pressionada fins a l’extrem pels diputats conservadors partidaris del Brexit, amb acord o sense, la premier va mesurar molt bé les seves paraules. I va deixar la porta mig oberta a una possible extensió de l’article 50, fet que retardaria la sortida del Regne Unit de la UE, prevista inicialment per al 29 de març. El veterà diputat William Cash li va demanar: “¿Confirma el que ha dit avui a Stoke-on-Trent que no retardarà la data de la sortida de la UE i que mai, sota cap circumstància, no permetrà revocar la llei de retirada de la Unió?” May li va respondre: “Certament, confirmo que és la intenció que tenim i en això treballem, per deixar la Unió el 29 de març”. Però li va recordar: “Hi ha qui pot intentar trobar maneres d’evitar-ho”.

De fet, May pràcticament va implorar als diputats que “en el decurs de les pròximes vint-i-quatre hores” donessin un segon cop d’ull a l’acord. “No és perfecte, és un compromís. Però quan s’escriguin els llibres d’història, la gent examinarà la decisió d’aquesta casa [dels Comuns] i preguntarà: «¿Hem complert amb el vot del país per sortir de la Unió Europea? ¿Hem salvaguardat la nostra economia, la nostra seguretat i la nostra Unió? ¿O hem fallat als britànics?» Jo dic que hauríem de complir amb el poble britànic i tirar endavant la construcció d’un futur més brillant per al nostre país donant suport demà a aquest acord”.

Moció de censura laborista?

Ni els aliats clau del govern, els nord-irlandesos del Partit Democràtic Unionista (DUP), ni la resta de formacions del Parlament van quedar gens impressionades.

Jeremy Corbyn, el cap de l’oposició laborista -entestat inútilment que hi hagi eleccions generals-, va respondre a la premier que el seu partit rebutjarà l’acord. “És evident que el que votarem aquesta setmana [per avui] és el mateix pacte que hauríem hagut de votar al desembre. Estic convençut que la primera ministra ho sap. I és per això que intenta culpabilitzar els altres d’aquest caos. I en lloc d’intentar arribar a un compromís amb els diputats, ens amenaça dient que estem soscavant la fe en la nostra democràcia. L’únic que ho està fent és el govern. I no se m’acut cap exemple millor de la nostra democràcia en acció que la idea que aquesta casa rebutgi un acord que és dolent per a aquest país”.

A partir del moment que se sàpiga el resultat de la votació, el laborisme debatrà si ha de promoure una moció de confiança contra el govern de Theresa May. Però els números no sumen per tombar-lo i desencadenar unes eleccions generals. Sammy Wilson, un dels homes forts del DUP a Westminster, va recordar de quin cantó es posarien en aquest cas: “L’interès del nostre partit no és fer caure el govern sinó rebutjar aquest pacte [el de May del Brexit] i instar-lo a tornar a Brussel·les a negociar-ne un que elimini la garantia sobre la frontera de l’illa d’Irlanda”.

Tant a les portes dels Comuns, ahir, com a les de la fàbrica de Stoke-on-Trent on la premier fa ver un dels dos últims intents d’aconseguir l’impossible, els partidaris del Brexit portaven armilles grogues. ¿Una insinuació de possibles disturbis en cas que no hi hagi Brexit? És el que alguns ministres brexiters del govern han insinuat els últims dies.

Aquesta nit, doncs, no s’acabarà res. S’obre un nou capítol d’un drama polític que podria tornar-se molt més agre i bastant més dur.

Carta de Brussel·les per ajudar May

El president de la Comissió Europea, Jean-Claude Juncker, i el del Consell Europeu, Donald Tusk, van publicar aquest dilluns una carta signada conjuntament que reforça tots els compromisos adquirits a la cimera extraordinària de finals d’any sobre el Brexit. Tots dos presidents van tuitejar la missiva i van assegurar que conté “aclariments” sobre l’acord de retirada i les seves condicions, tot i que, de fet, no hi ha cap missatge nou. Simplement es torna a reforçar, com ja es va fer en les conclusions de l’última cimera europea, el que està escrit als acords. Amb tot, la intenció és donar un cop de mà a May per aprovar l’acord al Parlament. Els partidaris més durs del Brexit consideren que l’acord de la premier britànica amb les institucions europees i els caps d’estat no és prou beneficiós per al Regne Unit i no conté prou garanties en la qüestió més conflictiva, la de la frontera amb Irlanda del Nord. Per això la carta referma els tres punts de preocupació i també assegura que el document firmat a finals d’any també té “validesa legal” per al Consell Europeu. La carta es compromet a començar les negociacions per a la relació futura com més aviat millor, i fins i tot a aplicar algunes mesures “provisionals” abans que els mateixos estats el ratifiquin.