A Brussel·les diuen que el dilema de les pròximes eleccions europees serà democràcia o populisme. Les urnes del maig del 2019 a la Unió no decidiran només la composició de l’Eurocambra ni el lideratge de la Comissió Europea, sinó la continuïtat del projecte europeu. L’historiador Timothy Garton Ash ho ha batejat com la lluita entre Merkron i Orbvini ; entre l’Europa d’Angela Merkel i Emmanuel Macron i la que representen Viktor Orbán i Matteo Salvini. Aquesta és la batalla que definirà Europa en els pròxims mesos.
L’eix esquerra-dreta ha quedat eclipsat per l’esmena a la totalitat de la Unió. “A Itàlia ja es veu clar que les eleccions aniran de si s’està a favor o en contra de la UE -explica el portaveu del Parlament Europeu, Jaume Duch-. Cada cop hi ha més enquestes que demostren com creix el nombre de persones a Europa que creuen que la democràcia no és essencial”, es lamenta Duch, i per tant augmenta també “la preocupació pel futur no només de la UE sinó de la democràcia europea”.
Tot i que el populisme euroescèptic -amb personatges com el brexiter Nigel Farage i la musa de l’extrema dreta, Marine Le Pen-és molt més sorollós i mediàticament rendible a l’Eurocambra, és a la taula del Consell on s’està transformant el cor de la política europea. “El Parlament té més capacitat d’absorció”, es defensa Duch, perquè els partits xenòfobs o d’extrema dreta no són, malgrat tot, majoritaris. En canvi, “al Consell aquesta capacitat d’absorció no existeix perquè ja comencen a tenir-hi minories de bloqueig, fins i tot en votacions per majoria qualificada”, adverteix. L’exemple més clar: la reforma del Convenció de Dublín per a l’acollida dels refugiats, que ha quedat aturada al Consell i no pas a l’Eurocambra.
Transformació del PPE
Angela Merkel i Viktor Orbán són els dos líders més veterans del Consell Europeu. Potser avui representen dues concepcions d’Europa confrontades, però també han personificat, durant anys, l’intergovernamentalisme de la connivència. Una aliança construïda a partir de mirar cap a una altra banda i no haver de jutjar les erosions democràtiques del veí.
Fa més de dues dècades que el Partit Popular Europeu va deixar de ser la família democristiana de l’Europa de la postguerra per convertir-se en el representant d’un liberalisme conservador desafiant. La transformació va començar de la mà de José María Aznar i l’entrada de la Força Itàlia de Berlusconi al PPE però que ara, amb el nivell de desnaturalització elevat a cotes inimaginables, es debat amb la idea de convidar fins i tot la dreta ultra polonesa del partit Llei i Justícia de Jaroslaw Kaczynski per intentar mantenir el paper de primer grup de l’Eurocambra. Es tracta d’evitar la fugida d’aquesta Europa nativista i xenòfoba cap a un nou gran grup de dreta euroescèptica amb les forces guanyadores d’aquest pols. La “Lliga de les Lligues d’Europa”, com en diu Salvini.
Merkel i Macron són dos líders debilitats i desafiats internament. La cancellera té el partit dividit i la pressió populista d’Alternativa per a Alemanya exhibint força al carrer i al Bundestag. El president francès també ha patit desercions al govern i errors estratègics que li han minat el suport a les enquestes d’opinió, i no ha aconseguit la complicitat necessària de Berlín amb les reformes que prometia per a la Unió Europea. El dilema furga, a més, en una altra evidència: el paper secundari de la socialdemocràcia en tot aquest debat.
