Més de 6.000 migrants retornats a l'infern de Líbia des de principi d'any

Els guardacostes libis, pagats per la UE, continuen interceptant pasteres perquè no arribin a Europa

El cos d'un immigrant flotant davant la costa de Líbia / MAHMUD TURKIA / AFP

Hi ha una escena que és habitual en els rescats de pasteres que, des de fa anys, tenen lloc al Mediterrani Central. Quan els migrants i refugiats veuen arribar, enmig del mar, els equips de rescat, la seva primera reacció sol ser la por. Por perquè creuen que aquells que els han localitzat –sovint ONGs, com Sea-Eye o la catalana Proactiva Open Arms– els faran tornar a Líbia, el país des d'on es llancen al mar direcció a Europa. “No Libya, no Libya”, se'ls sent cridar en moltes ocasions. Alguns fins i tot salten de la pastera i proven d'escapar nedant. No és una por infundada. En primer lloc, perquè han vist amb els seus ulls què passa a Líbia: un país que es dessagna en una guerra crua i caòtica, i que vulnera amb total impunitat els drets d'aquestes persones, víctimes d'una llarga llista d'horrors. En segon lloc, perquè saben que els retorns a la força cap al país nord-africà estan a l’ordre del dia: la Unió Europea, de fet, paga els guardacostes libis perquè així sigui. 

Fa uns dies, l'Organització Internacional de les Migracions (OIM) posava dades sobre la taula. Des de principi d'any, més de 6.100 migrants i refugiats han estat retornats a l'infern libi mentre intentaven creuar el Mediterrani per arribar a costes europees. Un ritme similar al dels anys anteriors. El 2019, per exemple, el nombre de retornats va ser de 9.225 en tot l'any. El 2018, van ser 10.466. Tot i així, són dades poc fiables. De la mateixa manera que és impossible saber quantes persones moren cada any ofegades al Mediterrani, també és impossible saber quantes d’aquestes persones són interceptades i retornades. En tots dos casos, les xifres oficials es queden curtes: hi ha una part important –tant de retorns com de morts– que no queda registrada enlloc perquè succeeix quan ningú mira.

Sigui com sigui, el que deixen clar aquestes dades de l'OIM és que l'acord per capturar les barcasses abans que arribin a Europa signat el febrer del 2017 per Itàlia –i amb ple suport de la UE– amb el govern de Fayez al-Sarraj a Trípoli, un dels tres que es disputen el poder a Líbia, continua ben vigent. Només cal mirar una mica enrere per comprovar que, lluny de qualsevol focus mediàtic, les patrulleres libies no paren.

Qui vigila els vigilants?

Fa només dos dies, dimecres, dos exemples: una barcassa amb 131 persones retornada al port de Trípoli; hores després un altre vaixell amb 92 persones més obligades a tornar al port d'Homs, a 120 quilòmetres de Trípoli. Dilluns i dimarts dues més: una de 86 i l'altra de 83. I així, cada setmana, especialment ara a l'estiu, quan el bon temps dispara les sortides. També aquest any, malgrat la pandèmia. Tant és així que la portaveu de l'OIM, Safa Msehli, llançava dimarts un missatge d'alerta: “La situació a Líbia està pitjor que mai. Insistim la nostra crida a la Unió Europea perquè acabi amb el patiment intolerable d'aquells que són retornats i detinguts. [Líbia] No és un port segur”.

Normalitzar l'externalització

Però la UE i els seus membres fa anys que aposten per una política d’externalització de fronteres. “Hem normalitzat que la UE subcontracti països tercers perquè frenin la immigració abans que pugui arribar al continent”, es lamenta Oriol Puig, investigador del Cidob i expert en migracions africanes i externalització de fronteres. La pionera va ser Espanya amb el Marroc als 90 o la Itàlia de Silvio Berlusconi, però és a partir de l'anomenada crisi migratòria del 2015 quan la recepta es generalitza: el famós acord amb Turquia, el de deportacions amb l'Afganistan, o aquest amb Líbia. Els dos últims, països en guerra. El primer, un país on molts d'aquests refugiats acaben sent explotats en tallers tèxtils per pocs euros al dia. 

Gemma Pinyol, directora de polítiques migratòries i diversitat a la consultora Instrategies, considera que, al cap i a la fi, també és una estratègia per allunyar la pressió mediàtica. I en aquest sentit, diu, hi ha un fet detonant. “Crec que la foto d'Alan Kurdi [el nen sirià fotografiat mort en una platja de Turquia el 2015] va ser un clic. A partir de llavors, els estats de la UE van tenir clar que no volien que una foto com aquella es tornés a repetir tan a prop de casa. Què van fer? Simplement van optar per allunyar el problema, no per solucionar-lo”. Les fotos s'han repetit, però no les hem vist. 

Europa subcontracta dictadures per blindar les seves fronteres

Això sí, tant Pinyol com Puig subratllen que el pacte amb Líbia és especialment greu. “Itàlia i Malta saben que si aquestes pasteres aconsegueixen sortir a aigües internacionals, ells se n'han de fer càrrec. En canvi, si no surten d'aigües líbies, el problema no existeix, perquè és Líbia qui se n'ha d'ocupar”, diu Pinyol.  “Però qui és Líbia? Ara mateix, un estat fallit, un país en guerra disputat per tres governs, on es vulneren els drets més fonamentals d'aquestes persones”, afegeix. Hi coincideix Puig: “Evidentment, Líbia no és un país segur, i la UE ho sap. Malgrat això, la UE no dubta en invertir diners en milícies perquè aturin la immigració cap a Europa”, afirma.

Però els dos experts coincideixen en plantejar diversos interrogants. Qui són els guardacostes libis? Qui els controla? Qui gestiona el centres de retenció, on els migrants i refugiats són empresonats en condicions inhumanes? No hi ha respostes convincents. Tampoc des de Brussel·les.