PRÒXIM ORIENT

Síria: morir de fred a la guerra sense haver conegut la pau

L’ofensiva d’Al-Assad i Putin a Idlib, l’últim reducte de resistència a Síria, atrapa centenars de milers de criatures
Nens desplaçats en una casa abandonada a la frontera

“Quan van arribar a l’hospital feia dues hores que caminaven entre la neu i el vent. El pare portava la nena embolicada amb una manta i intentava escalfar-la amb el seu cos. L’agafava tan fort que ens va costar arrencar-li de les mans gelades. Quan la vam destapar vam veure el seu somriure angelical. El meu company la va auscultar: feina una hora que era morta”, explica a l’ARA en una conversa per WhatsApp Housam Adnan, un metge d’Afrin, una zona sota ocupació turca al nord-oest de Síria. La fotografia de la petita Iman Layla, d’un any i mig, encara embolicada amb la manta, amb els ulls marrons ben oberts, el rictus de la boca, és com un cop de puny. “Només tenia un refredat, però aquí els nens es moren de fred. I és una vergonya que el món ho permeti”, denuncia el cirurgià.

La Iman Layla i els seus quatre germans no han viscut mai en pau. Els seus pares eren de Guta Oriental, el barri de la perifèria de Damasc que l’agost del 2013 va patir l’atac amb gas sarín. Com la meitat dels gairebé quatre milions de persones que malviuen ara a la regió d’Idlib, la seva família era doblement desplaçada: en aquesta regió del nord-oest s’hi han concentrat els derrotats en els gairebé nou anys de guerra a Síria. L’estratègia d’Al-Assad i els seus aliats ha sigut implacable: sotmetre a bombardejos sistemàtics i setges ferotges els pobles i ciutats que s’havien revoltat contra el règim i un cop es rendien negociar l’evacuació dels opositors cap a Idlib. Concentrats en l’últim reducte opositor, ara aquesta gent no té escapatòria. Segons l’ONU, des de l’1 de desembre s’han desplaçat cap a la frontera turca, que continua tancada, almenys 900.000 persones, el pitjor èxode que s’ha vist a Síria des de l’esclat de la revolució contra Al-Assad el març del 2011. Són tantes com els rohingyes que van fugir de Birmània el 2017, però a Idlib el món no parla de genocidi. Perquè les potències regionals i internacionals es preparen per rehabilitar Al-Assad, malgrat els crims de guerra i violacions que ha comès, que estan àmpliament documentats. Segons la Xarxa Siriana dels Drets Humans, 67 instal·lacions mèdiques d’Idlib han sigut bombardejades per l’aviació russa i siriana des de l’abril.

El 80% són dones i criatures

El 80% de desplaçats d’Idlib són dones i criatures, i no troben cap lloc segur, ni tan sols a la frontera amb Turquia. El cas de la família de Nizar Hamadi és il·lustratiu del drama humanitari: la setmana passada el seu germà Mustafà va morir d’asfíxia amb la seva filla Houda, de 13 anys; la seva neta, Hour, de 3, i la seva dona, Amoun. La temperatura a la localitat de Kelly, a tocar de la frontera, rondava els nou graus sota zero. Van aconseguir una estufa de carbó que va fer una mala combustió. Van morir mentre dormien.

“Eren molt pobres, perquè el meu germà treballava a la construcció i durant tota la guerra havia estat sense feina. Ens hem passat els últims anys fugint”, explica el Nizar per telèfon des de la frontera amb Turquia.

Originaris de Kfarrouma, la família s’ha hagut de desplaçar en 12 ocasions des de la primavera passada. “Ens vam passar molts dies en una escola que no tenia ni portes ni finestres, però allà també ens vam bombardejar. Després vam anar als camps de desplaçats, que se suposa que són llocs segurs, però el règim sirià i Rússia no respecten res: també ens van atacar. Estem fugint de la mort cap a la mort. Si la comunitat internacional es mobilitza per un terratrèmol, per què no fan res davant d’una massacre sistemàtica? Ningú es mou per ajudar els sirians”, lamenta el Nizar, que ara intenta treure la seva mare i els seus fills de Síria. “Per entrar a Turquia has de pagar molts diners i és perillós. Per això encara som aquí, però hem de salvar les nostres criatures i les nostres dones”, esclata. Encara no ha pogut aconseguir una tenda on aixoplugar-se, així que la família viu a la intempèrie.

“La gran victòria d’Al-Assad és que tot el que es decideix sobre Síria passa per la seva taula. Estem davant el pitjor desplaçament des de l’inici de la guerra. La gent d’Idlib quan marxa crema la casa, perquè saben que no hi podran tornar. El règim d’Al-Assad no els hi permetrà mai”, explica Lurdes Vidal, cap de món àrab de l’Institut Europeu de la Mediterrània. “Tot això acabarà al Consell de Seguretat de l’ONU i Rússia ho vetarà. I gràcies al suport que ha tingut de Moscou i de l’Iran, Al-Assad té la partida guanyada. Més enllà de Síria, es constata que s’ha destruït el sistema internacional humanitari: els drets dels civils en qualsevol guerra queden en paper mullat”.

Quan no hi ha cap lloc on fugir