Lukaixenko s'aferra al poder i l'oposició denuncia frau electoral

Els sondejos a peu d'urna donen la victòria al president mentre creixen les protestes al carrer

No hi ha hagut sorpresa. Malgrat les esperances que havien posat part dels bielorussos que la principal candidata opositora, la professora d’anglès Svetlana Tsikhanóvskaia, pogués destronar el president Aleksandr Lukaixenko després de 26 anys de poder, el somni haurà d’esperar. Els sondejos a peu d’urna, segons la televisió estatal bielorussa, donaven ahir a l’hora de tancar aquesta edició una victòria ben còmoda a l’actual president -considerat per alguns “l’últim dictador d’Europa”- per un aclaparador 80% dels vots, mentre que Svetlana Tsikhanóvskaia n’obtenia un 6,8%. Un 9,2% dels vots serien en blanc.

Tres dones que aspiren a derrocar “l’últim dictador d’Europa”

Com si sabés el que estava a punt de passar, la presidenta de la Comissió Electoral Central va demanar als candidats que respectessin els resultats i felicitessin els guanyadors. Però al carrer la resposta va ser ben diferent. En algunes ciutats del país, especialment a la capital, Minsk, onades de manifestants -sobretot joves- van començar a sortir de casa per denunciar que els comicis havien sigut manipulats. La tensió palpable va derivar en durs enfrontaments amb la policia, que no va dubtar a respondre amb brutalitat contra la multitud. Ahir es van poder veure imatges d’uniformats disparant suposadament pilotes de goma contra la població. També tirant gasos lacrimògens. I fins i tot, tal com apuntaven alguns testimonis, havien deixat anar gossos per dispersar els manifestants. La matinada s’esperava moguda. I també, sembla, els dies que vindran.

Amb una població ja enrabiada per la situació econòmica, la gestió nefasta de la pandèmia -Lukaixenko ha sigut un dels grans negacionistes dels perills del covid-19- i la repressió habitual, els últims mesos estaven sent calents a Bielorússia, i el dia dels comicis no podia ser una excepció. De fet, les mobilitzacions que s’han viscut durant aquests mesos són les més fortes que ha viscut aquesta antiga república soviètica de gairebé nou milions i mig d’habitants des de la caiguda de l’URSS. Les acusacions de frau electoral en les eleccions d’ahir poden ser la gota que faci vessar el got de la paciència.

Malgrat això, Lukaixenko no està disposat a afluixar, i encara menys deixar-se prendre les regnes del país. “La situació no es pot obviar, evidentment, però no hi ha cap fonament per dir que el país es veurà superat pel caos a partir de demà o que hi haurà algun tipus de confrontació o de guerra civil”, deia ahir el mandatari després de dipositar el seu vot a l’urna en un col·legi de Minsk, on també va assegurar que s’havia reforçat el control a la frontera amb Rússia.

I és que el govern ja portava dies preparant-se. Ahir al matí, i per fer front a possibles manifestacions, les autoritats havien desplegat nombrosos efectius i vehicles tant de l’exèrcit com de la policia. Segons alguns grups de Telegram de l’oposició, no es podia entrar ni sortir de Minsk, i el centre de la capital estava bloquejat per les forces de seguretat. En les últimes setmanes, fins i tot el KGB, els serveis secrets bielorussos (és l’únic país que manté el nom soviètic del seu servei d’intel·ligència) havia detingut unes 1.500 persones, segons l’organització de drets humans Vesna. Entre elles la cap de campanya de Svetlana Tsikhanóvskaia. Diversos periodistes que havien seguit la candidata opositora també van ser retinguts. A més, la premsa estrangera havia tingut molts problemes per entrar al país, fins al punt que gairebé els únics que ho han pogut fer han sigut els mitjans russos. En canvi, ha sigut impossible acreditar-se per a molts mitjans d’altres països, encara que haguessin demanat la documentació corresponent mesos abans de les eleccions.

Sense “traïció”

Els primers resultats contrasten, doncs, amb l’atmosfera que s’estava vivint els dies anteriors dels comicis. Segons alguns sondejos previs, Lukaixenko només tenia un 3% del suport popular, i s’havia convertit en el protagonista de molts acudits a les xarxes socials, que l’anomenaven Saixa 3%. Era el primer cop que l’oposició semblava amb possibilitats de guanyar la batalla electoral.

Per aquest motiu, l’entorn del president portava dies nerviós, inclòs ell, que havia demanat públicament al seu cercle més proper que no li giressin l’esquena. Deia que “la traïció no serà perdonada ni al cel”. De traïció, sembla, no n’hi ha hagut. Però al carrer part la població no s’ho creu.