“No enviaré el meu fill a una guerra absurda”

BarcelonaEl Tola és ucraïnès, té 19 anys i en fa sis que passa el curs escolar a Jaca, on viu amb una família aragonesa. Com la resta de nois d’acollida que estudien a Espanya, cada 30 de juny ha de tornar al seu país durant dos mesos i renovar el visat per continuar formant-se a l’estranger. L’estiu passat, però, no va arribar a trepitjar Ucraïna. “Quan va acabar el curs, el conflicte amb Rússia ja estava en marxa. La policia ens va aconsellar que no tornés, que la situació al país era complicada i que, com que era major d’edat, podia ser reclutat per l’exèrcit”, explica l’Adela, la seva mare d’acollida.

La solució va passar per sol·licitar la protecció internacional del Tola, gràcies a la qual va obtenir un permís per allargar sis mesos la seva estada anual. Després de mig any va poder tornar a renovar aquest permís, però ni ell ni l’Adela saben quants cops més ho podrà fer. Veuen cada dia les notícies i s’esgarrifen quan expliquen els combats entre ucraïnesos i rebels pro-russos, que, segons l’últim recompte de l’ONU, ja han deixat 6.000 morts i gairebé 15.000 ferits.

“Estem preocupats”, admet l’Adela, però afegeix que el seu neguit s’ha vist incrementat últimament en saber que als pares biològics del Tola -que encara viuen a Ucraïna- els ha arribat una carta en què es reclama al jove que s’incorpori al servei militar obligatori, reimplantat al seu país des del maig de l’any passat. “No enviaré el meu fill a una guerra absurda. Ni ho considero”, diu l’Adela, que assegura que farà “l’impossible” perquè el Tola no acabi al front. Ho aconsegueixi o no, aquesta situació ha encès totes les alarmes a les organitzacions d’acollida de nens i joves ucraïnesos de tot l’Estat, moltes de les quals van néixer arran del desastre nuclear de Txernòbil (el 26 d’abril del 1986).

És el cas, per exemple, de l’Associació d’Assistència a la Infància, amb seu a l’Aragó. El seu president, Eduardo Puente, fa una crida a la calma i deixa clar que, de moment, no coneix cap jove acollit que hagi hagut de tornar a Ucraïna per anar a la guerra. Això sí, coneix el cas d’un noi de 18 anys que, en tornar al seu país, va ser enviat a lluitar a Donetsk. “El vaig trobar uns mesos després quan vaig anar a Kíev. L’havien ferit i estava ingressat a l’hospital”, lamenta.

El dubte que tenen ara la majoria d’organitzacions és si els ucraïnesos que a l’estiu tornin al seu país amb 17 anys els renovaran el permís d’estudis o, per la seva proximitat a la majoria d’edat, els hi denegaran i seran cridats a files. Tot i deixar clar que s’està “exagerant bastant” amb aquesta possibilitat, Carmen González, de l’ONG de Valladolid Ven con Nosotros, explica que diverses entitats estan unint forces per aconseguir allargar les estades dels joves ucraïnesos a l’Estat, ja sigui amb permisos com el del Tola o mitjançant l’adopció.

Al marge de les mesures prevenció que s’han posat en marxa, totes les organitzacions d’acollida consultades s’esforcen a demanar tranquil·litat a les famílies. “A cap jove li ha arribat una carta de reclutament aquí”, insisteix una portaveu de TANU (Terrassa Ajuda Nens d’Ucraïna). “Conec molta gent ucraïnesa a l’Estat i ningú ha rebut cap carta”, s’hi suma Volodimir Petruixtxak, expresident de l’Associació d’Ucraïnesos de Catalunya.

Un acte de propaganda?

Petruixtxak, de fet, està convençut que es tracta de “rumors” que formen part d’una campanya de “propaganda” orquestrada per Rússia. “S’intenta atemorir la població ucraïnesa perquè fugi del país”, apunta. Boris Compta, un ucraïnès de 35 anys que ja fa temps que viu a Catalunya, coincideix amb aquesta teoria. “Són manipulacions que arriben des de Moscou”, diu, i argumenta: “Normalment es crida gent amb experiència militar. I, encara que no fos així, ningú et vindrà a buscar a l’estranger i se t’emportarà a punta de pistola”. Si això és cert, els joves que es quedin a l’Estat amb les seves famílies d’acollida no han de patir per res.

Molts provenen d’orfenats i no tenen cap lligam amb el seu país d’origen, tot i que, malauradament, no és el cas del Tola. “Està preocupat perquè no sap si tornarà a veure els seus pares i germans”, diu l’Adela, i explica que la família del jove, com moltes altres, s’està plantejant emigrar a Polònia per fugir de la guerra i la crisi econòmica que castiguen Ucraïna.

De l’alimentació a l’afecte

Aspectes militars a part, el conflicte amb els separatistes pro-russos ha tornat a posar en evidència les dificultats per les que passen milers de menors ucraïnesos. Segons Ven con Nosotros, 180.000 nens d’aquest país es troben en situació de pobresa. Les famílies i organitzacions que els acullen durant les vacances de Nadal o estiu ho corroboren. Carmen González sempre recomana als pares d’acollida que la roba que comprin als menors sigui “un parell de talles menys” de la que els correspon a la seva edat, i assegura que “els nens creixen i s’engreixen aquí tant o més que a Ucraïna en un any”.

“Els treus d’un país que està fet pols, però la descontaminació que tenen en dos o tres mesos que estan aquí els allarga l’índex de vida tres anys. Simplement per això, ja val la pena acollir-los”, afegeixen des de l’Associació d’Asistència a la Infància. Més enllà de les necessitats alimentàries, però, també en tenen d’afectives. “Molts nens pateixen maltractaments i abusos per part dels seus pares, inclús abandonaments”, argumenta González. L’Adela també va començar acollint el Tola durant les vacances i, tot i que el noi manté una bona relació familiar, deixa clar quina és la seva gran necessitat: “El carinyo i l’autoestima”.