Internacional 09/08/2015

“No hi ha futur per als cristians a l’Iraq... Qui ens protegirà?”

Les famílies que van fugir de Mossul continuen refugiades i sense esperança

E.b.
3 min
Mahran a la seva perruqueria al camp de les Caravanes d’Erbil. Llicenciat en sociologia, no vol deixar la seva família.

Erbil (iraq)Dijous va fer un any de l’èxode dels cristians de Mossul i els llogarets de l’altiplà de Nínive. Els prop de 200.000 iraquians d’aquesta minoria religiosa, la majoria dels que queden al país, es van veure forçats a abandonar les seves cases per por de l’Estat Islàmic (EI).

“Hi va haver una explosió en un habitatge de Qaraqoix cap a les dues del migdia. Una dona i els seus dos fills van morir. Tothom tenia por i va començar a fugir. Corrien rumors entre els veïns que els jihadistes envairien la ciutat -recorda la Iftihar, de 23 anys-. Va ser una fugida difícil. Hi havia tanta gent a la carretera que molts van abandonar els seus cotxes i van marxar caminant”, continua la jove. L’onada de cristians de Mossul va ser acollida en parcs o esplanades de les esglésies al barri cristià d’Ankawa, a Erbil, la capital del Kurdistan iraquià.

“Els veïns eren molt generosos i ens preparaven menjar”, agraeix la Iftihar. Els mesos següents molts d’aquests refugiats van ser allotjats al centre comercial d’Ankawa. “Vam estar vivint en els sis pisos buits, però després d’uns mesos l’amo va decidir vendre l’edifici i vam haver de marxar altra vegada. Després, el govern del Kurdistan ens va oferir aquest terreny i ens va donar uns mòduls prefabricats per a famílies”, explica aquesta noia cristiana.

Des de fa sis mesos estan amuntegats en aquests mòduls en un descampat ara conegut com el districte de les Caravanes. Més de 6.500 refugiats de Nínive i Mossul hi viuen, suportant temperatures de 45 graus sense ventiladors, a causa dels continus talls de llum.

Però al camp tot està ben organitzat. Tenen les seves pròpies botigues d’ultramarins, escoles, una capella, i fins i tot una perruqueria. El Mahran és el perruquer del campament, i de fet manté la mateixa clientela que tenia a Qaraqoix. “En realitat, jo sóc llicenciat en sociologia, però com que no trobava feina vaig muntar una perruqueria. No tinc esperances de futur, res no canviarà aquí. Però no vull abandonar la meva llar. Els cristians tenim forts lligams amb la família i no podria deixar aquí els meus germans i els meus pares i marxar a un altre país”.

“No em refio dels kurds”

El Mahran es malfia de tothom. “No confio en els kurds, ni en els iraquians ni en la comunitat internacional. Quan els jihadistes van entrar a Qaraqoix els primers que van sortir corrents van ser els peixmergues[combatents kurds], que haurien d’haver-nos protegit -afegeix-. Des del 2004 hem estat pagant als musulmans perquè ens deixin viure en pau. Així és la nostra vida”, es queixa el perruquer.

Una noia està asseguda a la porta d’una caravana amb un llibre de química, estudiant per als exàmens de setembre. “Vull anar-me’n a Europa, al Canadà o a Austràlia. Allà sí que volen els cristians”, exclama la Farhana, de 16 anys. “Volem tornar a la nostra terra, però tenim molta por. No hi ha futur per a nosaltres a l’Iraq... Qui ens protegirà?”, lamenta la seva mare, la Mariam.

“No volem anar-nos-en de l’Iraq. Volem lluitar per la terra dels nostres avantpassats perquè és l’herència dels nostres fills. Però no podem seguir en aquestes condicions, com a refugiats”, es queixa el Sarquis Agayan, de 63 anys, que ha enviat tres dels seus cinc fills a Europa. El Sarquis va ser traductor de les tropes nord-americanes a Mossul entre el 2005 i el 2007. “Els jihadistes han saquejat les nostres cases, han cremat les esglésies i els llibres sagrats, són uns bàrbars. Per què no fet res per protegir-nos la comunitat internacional? Estem abandonats”, denuncia.

El Hikmai al-Hadaix vetlla per la seguretat del campament. Aquest exoficial de l’exèrcit iraquià coordina les milícies populars de protecció cristiana. Al campament hi ha uns 200 voluntaris. Tots han rebut entrenament durant dos mesos i fan torns per mantenir la seguretat. “El nostre problema és que no tenim armes. Com protegirem les nostres famílies si ens ataquen? -lamenta el Hikmai-. Som la primera milícia del món que no té armes”.

stats