La 'jacindamania' s'enfronta a la primera revàlida electoral a Nova Zelanda

Els atemptats de Christchurch, l'erupció d'un volcà i el covid han definit el primer mandat de Jacinda Arden

No tots els polítics són tan populars perquè del seu rostre se'n faci un pastís. Un de debò, que es menja i que, en principi –que se'n tingui notícia fins ara–, no provoca un enverinament fatal, com sí que poden causar alguns líders en persona. A Nova Zelanda la prova del pastís ha sigut part del repte que han hagut d'entomar els candidats a les eleccions generals al país, que tenen lloc aquest dissabte, encara que les votacions ja s'han començat a avançar en alguns districtes des de fa una setmana.

L'última a passar per l'adreçador de la cadena pública NZTV i de l'actriu Laura Daniels, estrella de la televisió neozelandesa, ha sigut Jacinda Arden, de 40 anys, primera ministra i líder del Partit Laborista, que des del 2017 ha dirigit un govern de coalició amb els socis populistes del New Zealand First –partit frontissa i escissió del més conservador NZ National Party–, que ha format part d'executius tant a la seva dreta com a l'esquerra des del 1993. Arden va molt per davant en les enquestes i la gran incògnita a hores d'ara és saber si aconseguirà la majoria absoluta (61 diputats; la cambra la formen 120) o bé si li faltaran un o dos diputats per arribar-hi. La darrera enquesta, publicada aquest divendres al matí, atorga al laborisme el 45,8 de vots (entre 59 i 61 escons).

Arden va captar l'atenció del món el març del 2019 per l'empatia que va mostrar amb les víctimes i els familiars de  la matança de Christchurh, la ciutat més gran de l'illa sud del país, quan un supremacista blanc australià de 28 anys, Brenton Harrison Tarrant, va irrompre en dues mesquites i va assassinar amb armes automàtiques 51 persones mentre ho retransmetia per Facebook Live.  

En el fragment del vídeo amb Daniels, que es pot veure en aquesta informació, l'actriu li demana a la primera ministra: "¿Ha sigut el pastís original que vaig fer per a vostè la prova més dura a què ha hagut de fer front com a primera ministra el 2020?" Arden esclata en una riallada i respon que no. Lògic! El 2020 ha sigut l'any de la pandèmia. Un període fosc per a tot el món, i que per a la primera ministra neozelandesa havia tingut no un sinó dos preàmbuls tràgics: a més dels ja esmentats atemptats de Christchurh, el 9 de desembre de l'any passat l'erupció del volcà Whakaari, a l'illa Blanca, va causar 21 morts entre els turistes que visitaven l'indret en aquells moments. 

Els atemptats, el volcà i el covid-19, i com s'hi ha enfrontat Arden, han marcat el seu lideratge i han definit la seva imatge, humanitzada encara més quan pocs mesos després d'assumir el càrrec, el juny del 2018, va tenir una filla del seu company,   Clarke Gayford, un presentador de televisió. Va agafar la baixa maternal durant sis setmanes i posteriorment va anunciar que la criatura,  Neve Te Aroha –es diu així–, seria educada en el bilingüisme i en la doble cultura del país: la maori i la d'arrels angleses. Un exemple més d'integració i empatia amb el 16% de població nativa, i de respecte cap a una llengua que només parlen el 4% dels 4,95 milions de ciutadans del país.

Tot plegat ha acabat d'engrandir el que el 2017 ja es va conèixer com a jacindamania. Un fenomen que es va tornar a demostrar en la visita d'Arden a la Universitat de Massey (Palmerston, una ciutat de l'illa del nord) a finals de setembre, en plena campanya electoral. La primera ministra es va haver de disculpar públicament per les selfies sense mascareta en època de coronavirus amb uns alumnes que la idolatraven. Però li van insistir tant que la primera ministra va caure en la temptació. Un pecat venial per a qui ha portat amb mà de ferro la pandèmia, amb uns confinaments molt durs però de gran eficàcia i que, de moment, han evitat un segon embat: fins ara, 1.874 casos i 25 morts. 

¿És, doncs, Jacinda Arden la primera ministra més popular de la història del país? "Quan va ser elegida probablement no. Però en els darrers tres anys la seva popularitat ha crescut: ha gestionat una sèrie d'esdeveniments als quals els líders anteriors no van haver de fer front i les enquestes d'opinió demostren que aquesta confiança i simpatia han augmentat amb el pas del temps, especialment durant la pandèmia", afirma la doctora i politòloga Jennifer Curtin, de la Universitat d'Auckland, que respon a les preguntes de l'ARA per via telemàtica.

El seu col·lega Grant Duncan, un dels analistes polítics amb més presència mediàtica del país, també catedràtic de ciència política a la Universitat de Massey, aporta un matís, responent pel mateix mètode que Curtin: "John Key, primer ministre del 2008 al 2016, era molt popular entre la dreta. I el primer premier laborista, MJ Savage (1935-42), més que popular era venerat. Però Jacinda és la més coneguda a nivell mundial". Així, a banda del director de cine Peter Jackson i les gestes dels All Blacks –campions del món de rugbi el 1987, el 2010 i el 2015–, Arden, filla d'un oficial de policia nascuda en el si d'un família mormona però que va renunciar a la seva religió perquè no respectava els drets dels homosexuals, i que es confessa agnòstica, és a hores d'ara un altre dels grans actius del país.

Experiència a Downing Street

Virtuts? Haver passat per Downing Street com a assessora del govern Blair a finals dels noranta li va donar un bagatge i una experiència importants. Però, a més, Curtin en ressalta el següent: "És tranquil·la i resolutiva davant de les crisis, i molt bona parlant amb la gent del carrer, també en conferències de premsa i a través dels seus posts de Facebook. Es una veu autèntica, capaç de comunicar entre generacions tot i que només té 40 anys".

Però i la seva política? El laborisme va arribar al govern de Wellington el 2017 –a Nova Zelanda les eleccions són cada tres anys– prometent acabar amb la pobresa infantil i l'endèmica falta d'habitatge social. Ho ha aconseguit? "No s'ha fet prou en comparació amb els ambiciosos objectius marcats abans de les darreres eleccions. Però s'ha avançat. És injust dir que no ha aconseguit res. La reducció de la pobresa infantil és ara, per llei, un objectiu central dels governs", recorda Duncan.

Les dades oficials indiquen que entre el juny del 2018 i el del 2019 hi havia 151.700 nens amb dificultats materials per viure amb un mínim de decència. És el 13% de la població infantil, un de cada 8 nens.

Aquest serà, juntament amb l'habitatge i la recuperació econòmica postcovid, un dels grans cavalls de batalla del més que probable segon mandat d'Arden, que encara que aconsegueixi la majoria absoluta "possiblement voldrà governar en coalició amb els Verds", com diu Jennifer Curtin. Els Verds, de fet, han donat suport puntual a l'actual govern. I tant Curtin com Duncan creuen que la formació li facilitarà la coartada, i els vots, que fins ara no ha tingut per dur a terme polítiques més progressistes. 

Coincidint amb la jornada electoral de les legislatives, Nova Zelanda celebra també dos referèndums. Un sobre l'eutanàsia i el segon per preguntar sobre la despenalització de la marihuana. De moment totes les enquestes indiquen que el país aprovarà la possibilitat d'una mort digna. El resultat sobre el consum de marihuana per a ús recreatiu no està gens clar, com afirmen Curtin i Duncan. Arden ha donat suport a l'eutanàsia però no ha indicat què votarà en el segon referèndum, tot i haver admès, en un dels debats, haver consumit marihuana algun cop: "Molt temps enrere, en la meva joventut, vaig fumar cànnabis". Aquest segon referèndum, una iniciativa dels Verds, ha dividit encara més el país que el primer. La solució, dissabte al vespre.