El règim elegeix Díaz-Canel com a nou líder de Cuba

L’era dels Castro arriba a la fi amb una sessió parlamentària gens solemne per nomenar successor

Després de mesos de misteri i especulacions va arribar el gran dia. Raúl Castro ja és oficialment expresident de Cuba, després d’una jornada en què el més inesperat va ser el compliment punt per punt del que vaticinaven els analistes. Després de 60 anys, ningú que porti el cognom Castro forma part ja del consell d’estat del govern cubà. El rumor que sonava sobre que algun dels fills de Raúl ocuparia un lloc al consell, però no a la presidència, no es va materialitzar finalment.

Malgrat que encara no està confirmat, el favorit en totes les enquestes, l’anterior vicepresident, Miguel Díaz-Canel, serà el nou president de Cuba. Va ser l’únic nominat per a aquest càrrec i només un daltabaix de dimensions bíbliques faria que no fos elegit. Més de la meitat dels 605 diputats de l’Assemblea Nacional haurien de votar no a la seva candidatura, en una cambra on sempre —i ahir no en va ser una excepció— les votacions s’aproven de manera unànime. Aquest matí el règim donarà a conèixer el resultat de la votació d’ahir i s’espera que es comencin a visualitzar les intencions de la nova presidència. Es desconeix si Díaz-Canel es dirigirà a la població, però en tot cas els cubans sempre observen la subtilesa de l’escenografia per treure’n conclusions. La d’ahir projectava una nova generació que arriba al poder. Probablement de manera intencionada, la majoria de les primeres files les van ocupar diputats joves en un intent de donar un aire de renovació.

Ahir va ser significativa la forta presència de Raúl Castro per mirar de donar solemnitat i legitimitat al relleu. Al petit dels Castro se’l veia tota l’estona molt a prop de Díaz-Canel i especialment efusiu amb els diputats i diputades del Parlament, en un gest interpretat com d’agraïment. Va rebutjar l’oportunitat de dirigir-se a la població com a cap d’estat per última vegada després de 10 anys en el càrrec.

El ja expresident no abandonarà del tot l’esfera pública, perquè encara és el secretari general del totpoderós Partit Comunista de Cuba, en el que serà una bicefàlia inèdita al país. Des que l’any 1961 es va proclamar el “caràcter socialista” de la Revolució, el president i el secretariat del partit sempre ha recaigut en la mateixa persona. Un dels reptes que tindrà Raúl en aquest nou rol serà no fer ombra al nou president, que al mateix temps s’haurà d’erigir en la màxima autoritat moral de l’estat cubà.

Si Raúl és vist com un guardià de les essències pels sectors més immobilistes, amb el seu vistiplau també podria facilitar una hipotètica onada reformista liderada per Díaz-Canel.

Tot i la reforma del consell d’estat —un òrgan semblant al consell de ministres a Espanya—, moltes cares clau del sistema segueixen sent les mateixes que les de la passada legislatura amb Castro al poder. La presidència de l’Assemblea Nacional va tornar a correspondre a Esteban Lazo, un dels pesos pesants amb Raúl.

En el seu discurs d’inauguració de la legislatura, Lazo va situar la “unitat entre tots els revolucionaris com l’única manera de fer front a l’enemic”. La filosofia del seu discurs va planar al llarg de l’acte, en què tots els entrevistats pels mitjans estatals feien referència a aquest valor com a garantia d’èxit per a Cuba.

L’apatia del carrer

La passió que es veia al Palau de Convencions de l’Havana contrastava amb la manera com el mateix procés es vivia al carrer. No gaire gent estava pendent dels mitjans que n’informaven, i molt menys creien que el relleu afectaria d’alguna manera les seves vides en el futur. Com molts cubans, el Manuel es defineix com a “apolític” i assegurava que no l’interessava el que es podian estar discutint a l’edifici on tenia lloc la sessió. “A Cuba no tenim tant poder de decisió sobre això com vosaltres. Potser per això els espanyols parlen de política com si els hi anés la vida”.

Sorprenentment, els mitjans de comunicació estatals tampoc es van bolcar en una cobertura que acaparés tots els canals de televisió, com és habitual en altres situacions d’excepcionalitat. Durant les últimes setmanes semblava com si els mitjans volguessin restar transcendència històrica al moment i informaven sobre el procés successori amb la màxima naturalitat i tranquil·litat.

Els cubans no volen tornar a il·lusionar-se per la política com els dos anys després del restabliment de relacions diplomàtiques amb els Estats Units i els canvis impulsats per Raúl, que s’han acabat limitant. El temps dirà si tenen raó o si el pessimisme forma part de la identitat del poble cubà.