L'abril del 1997 els ministres d'Economia de la Unió Europea discutien a Brussel·les com serien les futures monedes d'euro. Faltava un any just per decidir quins països formarien part de la unió monetària que es dissenyava a marxes forçades, i el ministre grec va insistir que la paraula euro havia de sortir escrita en l'alfabet llatí i en el grec. Les espesses celles de Theo Waigel, el guardià de les finances alemanyes, es van arquejar. Waigel va mirar fixament el seu col·lega Yiannos Papantoniou i li va dir: "Tu no formes part d'això, i no ho faràs mai". El grec explica que després de la reunió es va apostar amb l'alemany que algun dia Grècia seria a l'euro. Poc després, l'aposta estava guanyada.
Ni Grècia, ni Itàlia
L'any passat Theo Waigel declarava en un diari alemany que l'entrada de Grècia va ser un "pecat mortal". Potser per Waigel aquest és l'error més gran de la creació de la moneda única, però n'hi ha altres de més antics. La premsa alemanya ha destapat aquesta setmana la intrahistòria d'un euro carregat de pecats originals. A petició del setmanari Der Spiegel , el govern de Berlín ha desclassificat un munt de documentació interna relacionada amb la creació de la moneda única entre el 1994 i el 1998. Informes de l'ambaixada alemanya a Roma, notes manuscrites de les reunions del canceller Helmut Kohl, cartes i informes. Documents d'unes negociacions que -com es demostra- van ser polítiques i no econòmiques. Mentre els seus assessors l'advertien que Itàlia podria suposar un risc per a l'euro (en aquell moment la idea de Grècia ni tan sols es preveia als despatxos del Bundesbank), Kohl pensava més en deutes històrics, en una moneda que seria "garantia de pau". Jürgen Stark era aleshores secretari d'estat de Finances. Stark és l'economista en cap del Banc Central Europeu que el setembre del 2011 va dimitir perquè no volia que el BCE comprés bons per ajudar les economies més castigades per la crisi del deute. Stark recorda la preocupació que hi ha havia aquells primers anys amb el deute italià però a la cancelleria -explica- "la qüestió política rellevant era com es podia deixar fora de l'euro un país fundador".
El pes de la història
La unió monetària va néixer per voluntat política però sense deixar anar el control de les economies de cadascú. S'abraçava una gran idea però no se'n calibraven les conseqüències. Ara la realitat s'està menjant el símbol. La crisi ha imposat les reformes pendents a cops d'austeritat i empobriment. Brussel·les ha guanyat més poder econòmic, i els governs més coordinació política. La cursa per maquillar xifres i formar part d'una moneda "que parlaria alemany", com anunciava Waigel, ha acabat en frustració. Berlín torna a especular avui amb una Grècia fora de l'euro. El tabú ha caigut. Ja fa més de vint anys de la reunificació alemanya. La classe política berlinesa ja no se sent en deute amb ningú. Els alemanys s'han cansat de la solidaritat. Els grecs estan aclaparats pel sacrifici.
El 2 de maig del 1998, després de la cimera extraordinària que decidia la posada en marxa de l'euro i els onze països que en formarien part, Helmut Kohl sentia "el pes de la història". Un pes que avui es fa insuportable.
