22/02/2018

Populisme Italià

3 min

La immigració s’ha convertit en el gran tema de campanya en una Itàlia fragmentada políticament. El populisme ha trobat un nou culpable, una nova preocupació on esgarrapar vots. La campanya electoral italiana, amb brots de violència racista, debats identitaris i promeses simplistes, ofereix -com diu la directora de l’Institut Italià d’Afers Internacionals, Nathalie Tocci- tota la gamma de populismes possibles. “Va des de les idees extremes xenòfobes i sobiranistes de la Lliga Nord i el Moviment 5 Estrelles fins a l’ambigüitat euroescèptica de Força Itàlia, el partit de Berlusconi, i l’apel·lació del Partit Democràtic de Renzi a una altra Europa imaginària”, resumeix Tocci al Carnegie Europe.

Encara que l’euroescepticisme retòric dels últims anys ha rebaixat el to, els italians estan enfadats amb la UE. Enfadats amb una Europa que els va imposar un govern tecnocràtic i amb un euro que els ha comportat limitacions en plena crisi econòmica i financera. Reneguen d’una UE intervencionista, però també es lamenten de l’Europa dimissionària que els va deixar sols durant molt de temps gestionant una crisi migratòria que havia començat anys abans que els refugiats arribessin a Centreeuropa a través dels Balcans.

Enmig d’aquesta fragilitat política i institucional, i amb el descontentament com a recurs mobilitzador, Silvio Berlusconi firma la seva resurrecció. Fins i tot si les condemnes judicials li impedeixen assumir cap càrrec de govern, aquestes eleccions poden suposar la rehabilitació definitiva del seu poder. El populisme de Berlusconi és un vell conegut i acceptat de la UE. En un Partit Popular Europeu que acull entre les seves files líders il·liberals com l’hongarès Viktor Orbán i el turc Recep Tayyip Erdogan, i noves estrelles conservadores que governen en coalició amb l’extrema dreta neonazi -com el nou canceller austríac, Sebastian Kurz-, la Força Itàlia de Berlusconi i del president de l’Eurocambra, Antonio Tajani, ja és del tot homologable.

Aquella mateixa UE que el va defenestrar per imposar temporalment un executiu liderat per Mario Monti torna a mirar ara cap a l’octogenari Berlusconi i sent una falsa sensació d’estabilitat. Obvien, però, que la campanya del Cavaliere ha estat plena de mentides que multiplicaven el nombre de migrants que hi ha a Itàlia i promeses de “repatriacions” de centenars de milers de persones.

El populisme del Moviment 5 Estrelles, en canvi, és el nou temor. Per als de Beppe Grillo -sense Grillo-és un moment de canvi. El moment de superar el llast de la mala gestió de l’Ajuntament de Roma i de confirmar la renovació d’un jove Luigi Di Maio que fa només uns dies, en una entrevista amb el diari francès Le Monde, assegurava que el seu partit és proeuropeu. El possible referèndum per sortir de l’euro que tant anunciava el seu predecessor s’ha esvaït de cop de l’agenda electoral postgrillista.

La Unió Europea viu un moment de transició, de nous lideratges. Aquesta és una UE menys merkeliana. Hi ha canvis a l’horitzó. Negociacions i reformes que definiran el futur de l’eurozona i dels Vint-i-set. I Itàlia no se’n vol quedar al marge. El país es declara decebut amb aquesta Europa. Menys d’un 40% de la població del país es considera proeuropea però, malgrat el criticisme i el desencantament, els italians, per ara, no volen sortir-ne. L’anomenat Italexit és més present als discursos i a les anàlisis polítiques que a l’horitzó electoral.

stats