OBSERVATORI D’ÀSIA

La Porta de l’Àrtic amenaça els txuktxis

Tan sols 85 quilòmetres separen l’Àsia del continent americà per l’estret de Bering. Per l’estret creua la línia internacional de canvi de data que separa dues illes i dos dies. I només 4 quilòmetres separen l’illa nord-americana de la Petita Diomedes de la russa Gran Diomedes, però durant dècades aquesta frontera es coneixia com el Teló de Gel per analogia amb el d’Acer que va separar Berlín i el món sencer en dues meitats al llarg de la Guerra Freda. Ara el canvi climàtic ha provocat que l’antic Teló de Gel esdevingui un punt estratègic clau a escala global, i de teló ha passat a ser la futura Porta de l’Àrtic per al transport de mercaderies xineses cap als ports del nord d’Europa.

Tanmateix, sovint tendim a oblidar el preu que han de pagar els pobles que els ha tocat viure en zones estratègiques com les costes de Bering. És el cas dels txuktxis, la població autòctona del districte autònom rus de Txukotka, a més de 6.000 quilòmetres de Moscou, el territori més remot de Rússia. Antigament els txuktxis van ser un poble guerrer format per pastors nòmades de rens i caçadors de morses i balenes. Els russos van intentar colonitzar-los des del segle XVII però van topar amb la resistència ferotge des txuktxis, que van mantenir-los a ratlla durant quatre segles. No van ser definitivament conquerits fins als anys vint del segle passat, quan van ser integrats a la Unió Soviètica. Des d’aleshores, l’únic interès que ha mogut la metròpoli ha sigut l’explotació dels seus recursos naturals i el control obsessiu de la seva posició estratègica com a frontera amb Alaska. En tots dos casos, els txuktxis eren un destorb.

A l’interior gèlid de Txukotka hi trobem l’enigmàtica Cúpula, Kupol en rus, una de les mines d’or més grans del món, sota extrema vigilància de l’exèrcit rus, que de fet és omnipresent a tota la regió. Víctimes de les polítiques d’assimilació soviètiques o russes, més de dos terços dels txuktxis ja no parlen la seva antiga llengua. Precisament enguany fa deu anys que va morir Iuri Ritkheu, el txuktxi més universal, autèntic far del seu poble -i, per cert, entrevistat a L’agulla daurada de Montserrat Roig el 1985-. Traduït a desenes de llengües, inclòs el català a El darrer xaman txuktxi, està considerat un dels grans novel·listes en rus del segle XX i pare de la literatura escrita en txuktxi. Abans de morir va dir que el seu poble patia “un genocidi en silenci”. Curiosament, l’únic rus que els últims anys ha tingut un cert predicament a Txukotka ha sigut Roman Abramóvitx -propietari del Chelsea FC, president de la Federació de Comunitats Jueves de Rússia i oligarca de confiança del president Putin-, que aquestes setmanes alguns presenten com l’artífex de la connexió Putin-Trump per mitjà de l’organització jueva ortodoxa Habad Lubavitx amb seu a Nova York i amb gran influència a Moscou. El multimilionari rus va ser l’home fort de Txukotka des del 2000 fins al 2013, quan va ocupar el lloc de governador i de president de l’assemblea autònoma, sempre amb el beneplàcit de Putin. Es calcula que Abramóvitx va invertir milions de la seva fortuna personal per millorar les condicions de vida de la població autòctona i cada any publicava un llibre de Ritkheu a Rússia, però fa cinc anys va decidir deixar la política àrtica.

Ara sense Ritkheu ni Abramóvitx, els txuktxis segueixen irremeiablement abocats a seguir el camí dels pobles assimilats i finalment aniquilats per interessos estratègics superiors.

Etiquetes