THE NEW YORK TIMES / WASHINGTON.El president egipci, Hosni Mubàrak, no va ni esperar la traducció de les paraules d'Obama per tornar-li l'atac. "Vostè no entén aquesta part del món -va etzibar-li-, és massa jove". Obama, durant una tensa trucada l'1 de febrer del 2011, havia dit a Mubàrak que el seu discurs, transmès a milers de manifestants a la plaça Tahrir del Caire, no era suficient perquè no havia dimitit.
Uns minuts després, Obama va comparèixer davant els mitjans convocats precipitadament al hall de la Casa Blanca. El final dels trenta anys del règim de Mubàrak, va dir, "ha de començar ara". Amb aquestes paraules va capgirar tres dècades de relacions amb el seu aliat més lleial al món àrab, posant els EUA al costat dels carrers àrabs.
Va ser un moviment arriscat del president, en contra de la política feta pels màxims dirigents del departament d'Estat i el Pentàgon, que havien dedicat dècades a cuidar l'autocràtic -però incondicionalment pro americà- govern egipci.
Dinou mesos més tard, Obama era al departament d'Estat consolant alguns dels funcionaris als quals havia desautoritzat. Havien esclatat manifestacions antiamericanes a Egipte i Líbia, on van acabar amb quatre nord-americans morts, inclòs l'ambaixador dels EUA al país, Chris Stevens. I el nou govern egipci -liderat pels Germans Musulmans- no condemnava els atacs a l'ambaixada nord-americana al Caire.
Les televisions als Estats Units anaven plenes d'imatges d'àrabs irats per un vídeo fet als EUA que ridiculitzava Mahoma. Els manifestants cremaven banderes i fins i tot efígies del president Obama.
Parlant en privat amb responsables del departament d'Estat, de dol per Stevens, el president va intentar reconduir la situació. Va parlar sobre com va viure a l'estranger de nen i com se'l va educar a apreciar els diplomàtics nord-americans que arriscaven la vida pel seu país. La seva feina, i l'acostament al món àrab, va dir, ha de continuar, fins i tot davant la violència, que qüestiona què poden aconseguir els Estats Units a la turbulenta regió.
En molts sentits, les observacions d'Obama al departament d'Estat fa dues setmanes i les que va fer ahir davant l'Assemblea General de l'ONU en referir-se a les protestes antiamericanes mostren les dures lliçons que ha après durant gairebé dos anys de disturbis al món àrab: les grans paraules i el suport a les aspiracions democràtiques no són suficients per engendrar bona voluntat a la regió, especialment quan els interessos de la seguretat nacional nord-americana són un obstacle.
Els límits del president
De fet, la ferma defensa d'Obama dels manifestants a Egipte l'any passat va portar-lo aviat a un episodi que posaria a prova la seva intel·ligència, el seu temperament i les seves habilitats diplomàtiques. Mentre les revoltes s'estenien a Líbia, Iemen, Bahrain i Síria, la simpatia del president pels manifestants va fer enfurismar els aliats dels EUA, els conservadors estats del Golf, rics en petroli. A mitjans de març, els saudites van fer un pas decisiu per esclafar les protestes a Bahrain, enviant tancs i artilleria pesant als 25 quilòmetres de la carretera Rei Fahd, que uneix els dos països.
La contundent mostra de força va portar Obama als límits de la seva habilitat o de la seva voluntat per ajudar realment en el canvi democràtic. Malgrat la clamorosa protesta internacional pel tiroteig de manifestants pacífics a Bahrain, aquest cop el president dels EUA va fer-se el sord. El seu realisme i la reticència a deixar-se arrossegar per entrebancs exteriors han tingut conseqüències, sobretot a Síria, on molts crítics li reclamen una resposta més agressiva contra la brutalitat del règim del president Baixar al-Assad.
La gestió d'Obama de les protestes demostra la bretxa entre els dos pols de la seva personalitat política: el seu sentit de si mateix com un històric teixidor de ponts que pot redimir la imatge exterior dels Estats Units i la més cautelosa adhesió als interessos nord-americans a llarg termini en seguretat i energia.
