OBSERVATORI D’EUROPA

Promeses franceses i compromisos italians

La revolució d’En Marxa ha quedat atrapada per la realitat i els resultats, de moment, són menys radicals del que Brussel·les esperava

Emmanuel Macron va intentar calmar l’ànim a França i ha acabat obrint una via europea. Davant la força de la protesta dels armilles grogues, el president francès va comparèixer dilluns per anunciar que renunciava a la taxa sobre el carburant i es comprometia a augmentar el salari mínim. Les protestes franceses es mantenen, però, de moment, les concessions de Macron ja són oxigen també per als seus veïns. Quan Pedro Sánchez va anunciar la intenció d’apujar el salari mínim a 900 euros va rebre l’advertiment de la Comissió Europea, que li rebaixava la previsió de creixement per a l’any que ve. Al govern italià, en ple desafiament a Brussel·les, també els agrada la música que sona des de París. El M5E es va apuntar ràpidament a donar suport als armilles grogues, una revolta -segons ells- contra les elits i el rigor fiscal. L’executiu comunitari ha tornat a exigir a Itàlia que faci més esforços per ajustar el dèficit, tot i haver-lo rebaixat ja al 2%. Mentrestant, els 13 minuts de mea culpa televisat de Macron i les seves promeses de despesa pública apuntaven ja a un repunt del dèficit francès molt per sobre de les previsions italianes.

Aquest cop la Comissió Europea no podrà recórrer al ja famós “França és França”, que ha garantit més màniga ampla amb París en els últims anys d’austeritat imposada. Aquesta doble moral és cada cop més difícil de sustentar en una UE tan desigual i en un moment en què les divisions internes s’han fet més profundes, i augmenta el nombre de governs europeus que adverteixen que no acceptaran una Unió amb socis de primera i de segona. Les demandes d’un gir social s’escampen per la UE. Les protestes dels armilles grogues connecten amb el malestar d’unes classes mitjanes empobrides, amb el sentiment d’incertesa i falta de confiança en el futur dels que s’han sentit més castigats per la globalització o les decisions d’uns polítics que veuen allunyats de la seva realitat.

La revolució d’En Marxa ha quedat atrapada per la realitat i els resultats, de moment, són menys radicals del que Brussel·les esperava la nit de la victòria electoral de Macron. Les ambicions del nou president francès per a l’eurozona necessitaven el suport d’Alemanya, i Macron era conscient que l’única manera de guanyar-se Merkel era posant ordre primer a una França amb reputació d’irreformable.

Amb la protesta a França, amb Merkel preocupada per la seva pròpia successió i l’enfortiment del populisme de dretes arreu de la UE, el somni europeu de Macron ha quedat esmicolat. L’escepticisme i la falta de suport de Berlín als plans més ambiciosos per a l’eurozona han deixat sol Macron. Si la seva agenda interna trontolla, el seu lideratge europeu es veu, de retruc, qüestionat. París i Berlín estan avui una mica més allunyats. Merkel es deu sentir reforçada en la seva desconfiança per França, i Macron deu haver entès que l’eurozona continuarà sense ser una veritable unió econòmica i monetària perquè la integració es manté escapçada.