CURSA ESPACIAL

Pròxima parada, el Planeta Vermell

L’Agència Espacial Europea ha desistit de la missió a Mart però la NASA, la Xina i els Emirats Àrabs ja hi envien naus

El tren per anar a Mart surt un cop cada 26 mesos. Si el perd haurà d’esperar dos llargs anys més per tenir la seva pròxima oportunitat.

És una conseqüència del capritxós ballet còsmic que fan els dos planetes, la Terra i Mart. Només quan tots dos ocupen posicions molt específiques és possible intentar un xut amb garanties d’èxit. No és estrany, doncs, que cada vegada que arriba aquesta data màgica científics i enginyers de tot el món intentin aprofitar-la.

Aquesta vegada no ha sigut diferent: quatre agències espacials havien preparat sondes dirigides cap al Planeta Vermell. Un projecte conjunt de l’ESA (agència europea) i Roskosmos (russa), un de la NASA, un altre de la CNSA (xinesa) i un d’una nouvinguda a aquesta competició: la UAENSA, amb seu als Emirats Àrabs. Aquesta última ha sigut la primera a fer el llançament i el seu vehicle ja està en camí. Dijous es va enlairar amb èxit la xinesa.

L’opció de l’ESA va ser baixa ja fa alguns mesos. Malgrat que el seu ambiciós vehicle d’exploració estava pràcticament a punt, el paracaigudes va patir problemes d’estrips durant les proves. No és fàcil desenvolupar una cúpula de 35 metres de diàmetre capaç d’obrir-se a velocitats supersòniques i de suportar l’estrebada de més d’una tona de càrrega útil. Ara ha sigut reprogramada per aprofitar la finestra de llançament que s’obrirà l’estiu del 2022.

El vehicle àrab, batejat com a Al-Amal [Esperança], ha sigut dissenyat i construït gràcies a la col·laboració d’un parell d’universitats nord-americanes amb l’agència espacial dels Emirats. Com que Dubai no té sistemes de llançament, va contractar els serveis de l’agència espacial japonesa, que va ser la que el dia 19 va portar el vehicle a l’espai amb un coet propi des de la seva base de Tanegashima.

L’objectiu d’Al-Amal no és aterrar a Mart sinó situar-se en una òrbita que li permeti estudiar dia a dia l’evolució de la tènue atmosfera del planeta. Cada dia marcià (se’n diu solar, per distingir-lo del dia terrestre, 40 minuts més curt) completarà dues òrbites mantenint gairebé tot el planeta sota vigilància. És un tipus d’estudi que ningú ha fet tan a consciència fins ara. Porta a bord tres càmeres de televisió que funcionen en tres bandes: visible, infraroja i ultraviolada. Els científics esperen utilitzar-les per seguir el desenvolupament dels vents, remolins i tempestes de sorra que de tant en tant escombren la superfície marciana.

El segon llançament va ser el de la sonda xinesa Tianwen-1. És la primera vegada que intenten una missió completa pels seus propis mitjans. Fa nou anys ja van fer un intent incloent un paquet d’instruments en un vehicle rus amb destinació a Mart i el seu satèl·lit Fobos. No hi va haver sort: un error en el sistema de propulsió els va impedir sortir de l’òrbita terrestre.

Ara la Tianwen-1 té assignat un triple objectiu: en un sol vehicle reuneix un orbitador, una sonda d’aterratge i un vehicle de sis rodes. Ningú abans havia intentat mai un programa tan ambiciós en una primera missió planetària. És evident que la Xina compta amb l’experiència adquirida en les seves dues últimes missions a la Lluna, en les quals va dipositar sengles vehicles autònoms. Un d’ells, per a més ostentació, a la cara oculta, fora del contacte directe per ràdio amb la Terra.

Encara no s’han facilitat gaires dades sobre aquesta missió, però sembla que el Tianwen-1 intentarà aterrar a la plana d’Utopia. El nom potser els resultarà familiar als que segueixen aquests temes des de fa molt. Allà va aterrar el 1976 el Viking 2 americà. Les fotos que va enviar mostren una plana desèrtica coberta de roques de totes les mides. I encara que la seva latitud és moderada (comparable a la d’Espanya), freqüentment a l’alba el terreny està cobert de gebre, que s’evapora amb els primers rajos de sol.

El nom Tianwen va ser triat per votació popular (va rebre més d’un milió de vots). Vol dir alguna cosa així com preguntes al cel, que és també un dels primers poemes xinesos d’autor conegut. Es tracta de Qu Yan, que va viure cap a l’any 300 aC. El vers planteja gairebé dues-centes preguntes dirigides al més enllà, sobre tota mena de llegendes i mitologia tradicional xineses. Poc podia imaginar Qu Yan que el títol de la seva obra acabaria anant a Mart.

Buscar vida

L’opció de la NASA és un vehicle rodant molt semblant -encara que només en aparença- al Curiosity, que porta vuit anys explorant l’interior del cràter Gale. El que es llançarà també ara (la data prevista és el dia 30 d’aquest mes de juliol) ha sigut batejat Perseverance, també per votació pública.

Els diversos vehicles llançats en anys anteriors tenien per objecte investigar si a Mart s’havien donat alguna vegada les condicions adequades per a la vida. La resposta sembla positiva. En el passat remot Mart va tenir llacs o oceans (probablement poc profunds). La seva desaparició va deixar el planeta convertit en un desert de roca rovellada però on potser encara s’hi poden trobar vestigis orgànics. El Perseverance va en la seva cerca, equipat amb sistemes d’anàlisi capaços de detectar restes de microorganismes o almenys cadenes d’elements químics indicatives que alguna vegada allà hi va haver vida, per primitiva que fos.

El robot també porta una altra primícia: un helicòpter equipat amb una càmera de televisió. Els seus vaivens (mai més enllà d’uns pocs centenars de metres) prometen oferir vistes espectaculars del delta sec del cràter Jezero, on haurà de situar-se el Perseverance el febrer de l’any que ve.