27/10/2017

Putin i els 100 anys de la Revolució d’Octubre

3 min
El president rus Vladímir Putin.

La Rússia de Putin es mira de reüll i amb incomoditat les agendes que commemoren els cent anys de la Revolució d’Octubre. Fa dos anys, Putin es curava en salut desplegant el relat oficial envers Octubre en què la figura de Lenin sortia malparada. Lenin? Un radical que va sacsejar i malmetre les estructures de l’estat rus i a qui “la història no perdonarà”. Sobretot per haver reconegut com a subjecte polític totes les repúbliques de la Unió Soviètica. Per arrodonir-ho, l’amo del Kremlin retreia al líder bolxevic haver ordenat l’execució del tsar Nicolau II.

Ara Putin es veu empès a modular el to tenint en compte que no és gens difícil constatar com l’imaginari del seu règim està farcit d’icones d’Octubre: de la bandera roja i l’himne de l’URSS, assumits com a emblemes de Rússia, fins als bustos de Stalin arreu, amb el rerefons de la veneració de la família imperial assassinada. Tot plegat configurant un mosaic majestuós i patriòtic en el qual es convida la societat russa a emmirallar-se. De tots els elements posats en joc, el més lloat de tots és el del cabdill Stalin, el vencedor del feixisme alemany, l’artífex del gran Imperi Soviètic. Invocacions que passen de puntetes sobre els milions de víctimes del gulag, del terror o de la fam provocada. La memòria dels crims estalinistes és per al putinisme tan incòmoda com ho poden ser els crims franquistes per al règim espanyol del 78. Putin, un exkagebista, evita que se’l reconegui com a hereu, net o nebot dels botxins. I ell ha de conjugar els deliris imperials, les intervencions militars exteriors i els esforços per esquerdar una Unió Europea miop i mig paralítica, empenyent l’estratificació social russa gestada a l’ombra de l’oligarquia, que no és més que una mutació de la nomenclatura comunista. Una Rússia que s’irrita quan se li recorda que la casta administradora va esdevenir classe propietària recorrent a subhastes delictives i quedant-se amb la propietat de l’estat a preu de saldo.

Una mala herència

Vint-i-cinc anys després d’aquell daltabaix s’ha anat gestant una classe assalariada agraïda amb Putin i hostil a qualsevol referència d’identificació amb la classe treballadora de matriu comunista o simplement marxista. Assalariats, una mica més afortunats que d’altres, que es desviuen per aparèixer com a membres de la classe mitjana, que té més de mitjana precisament pel voluntarisme estètic i retòric dels seus components que no pas perquè els seus atributs socioeconòmics i culturals siguin homologables als de les classes mitjanes occidentals.

Putin voldria més rapidesa en la “modernització” social en què basa el seu règim, però per aconseguir-ho hauria de transformar el model econòmic -encara basat en l’exportació del gas i el petroli i en la venda d’armes- introduint-hi més economia productiva i espais de bioeconomia, articulables en un país de grans recursos vegetals i immenses reserves d’aigua. I això vol dir potenciar i renovar l’agricultura. I tot i que des del 2002 l’estat té a la venda els 400 milions d’hectàrees heretats de l’URSS, els resultats de la privatització no representen una autèntica reforma agrària. Continua, doncs, sense complir-se el gran somni de Lenin, que ell mateix va trair en posar l’obsessió nacionalitzadora de la terra per davant de la socialització i la redistribució. Cent anys després, la “modernització” putinista es mou empantenagada per l’herència d’Octubre.

stats