Quants van ser en realitat els "quatre indis" que Borrell diu que van matar als Estats Units?

BarcelonaEl ministre d'Exteriors espanyol, Josep Borrell, va afirmar dilluns en un fòrum de la Universidad Complutense que els Estats Units tenien un alt nivell d'intervenció política perquè "parlen un sol idioma" i perquè "van néixer d'una independència pràcticament sense història: l'única cosa que havien fet era matar quatre indis; a part d'això, va ser molt fàcil". El ministre va lamentar a Twitter haver sigut "excessivament col·loquial".

Doncs els "quatre indis" en realitat, segons els historiadors, són milions. Les estimacions varien per la falta de fonts: la població nadiua nord-americana abans de la colonització es calcula que era d'entre 5 i 10 milions de persones. El 1900 en quedaven menys de 300.000.

L'afirmació de Borrell ha generat nombroses reaccions a les xarxes, com la de Ruth H. Hopkins, escriptora sioux de Dakota.

Els colonitzadors de l'Amèrica del Nord –que van arribar al continent buscant-hi or, fugint de la persecució política i religiosa o, simplement, per refer la vida deixant enrere una Europa sacsejada per la industrialització– van destruir l'hàbitat dels pobles nadius. La principal causa de l'extermini de la població indígena van ser les malalties i la desnutrició, seguides de les guerres i la despossessió de terres.

Ward Churchill, exprofessor d'estudis ètnics de la Universitat de Colorado, descriu la història dels indígenes nord americans com un "gran genocidi, el més sostingut de què es té constància

L'arma invisible: els virus van causar el 90% de morts

Els virus van ser el primer motiu d'aquesta elevada mortaldat. A diferència de les poblacions europees i asiàtiques, acostumades a conviure amb vaques, porcs, ovelles, cabres i cavalls, els nadius nord-americans no eren immunes a determinats patògens i milions de persones van morir a causa de la verola i d'altres malalties importades pels europeus, com el xarampió, la grip, la tos ferina, la diftèria, el tifus, la pesta bubònica, el còlera, la febre escarlata i la sífilis.

Tot i que l'expansió de les malalties no necessàriament era intencionada, hi va haver autèntics casos de guerra bacteriològica. El 1773 el coronel Henry Bouquet de Fort Pitt va escriure al comandant de l'exèrcit britànic arran d'una revolta que amenaçava les seves guarnicions a Pennsilvània: "Intentaré inocular els indis [de verola] amb mantes infectades i amb qualsevol altre mètode per extirpar aquesta raça execrable".

Guerres d'extermini

Fins a finals del segle XIX es van succeir també els xocs armats. El 1775, el rei Jordi II de la Gran Bretanya va instar els colons a "aprofitar totes les oportunitats per perseguir, capturar, matar i destruir tots aquests indis". Per cada cabellera d'indi penobscot es pagaven 50 lliures (25 si era una dona i 20 si es tractava d'un nen o una nena de menys de 12 anys).

Les atrocitats al jove estat independent

Després de la revolució nord-americana i la independència respecte de la Gran Bretanya va continuar la persecució. El 1830 es va promoure la Indian Removal Act que forçava la deportació de 100.000 indis de les anomenades "cinc tribus civilitzades" (cherokee, chickasaw, choctaw, creek i seminoles) per lliurar les seves terres als agricultors de cotó. A diferència de l'Amèrica Llatina, les poblacions indígenes no es van deixar esclavitzar i es van haver d'importar esclaus de l'Àfrica per treballar la terra. En el penós viatge fins a l'actual Oklahoma, el "territori indi" que els va ser assignat, 4.000 cherokees van morir de fred, fam i malalties, en el que després es va anomenar el Camí de les Llàgrimes.

A mesura que avançava la conquesta de l'Oest els conflictes violents es multiplicaven. El 1848 la febre de l'or va portar 300.000 migrants cap a San Francisco. Califòrnia era aleshores el territori nord-americà amb més població nadiua i l'ús de productes tòxics i grava va acabar delmant la caça i l'agricultura tradicionals. Molts nadius van morir de fam.

Com explica l'historiador d'UCLA Benjamin Madley al llibre 'An american genocide', el 1873 bandes d'assassins d'indis van tenir un paper clau en el seu extermini. "De vegades eren matances indiscriminades com a revenja perquè alguns individus afamats havien robat bestiar. Els vigilants segrestaven dones i criatures per vendre'ls com a esclaus, sobretot a San Francisco. Sally Bell, una supervivent de Sinkyone, recorda: "Un matí, uns homes blancs van venir, van matar el meu avi, la meva mare i el meu pare... després van matar la meva germana petita arrancant-li el cor i llançant-lo al bosc on jo havia fugit i estava amagada".