DRETS HUMANS

“Que els homes deixin de fer lleis i que les redactin dones”

Feministes del sud reclamen un canvi de mentalitat en la societat

Al sud del moviment #MeToo les forces del feminisme se centren a reclamar el compliment de les lleis. Cinc activistes de l’Àfrica i de Colòmbia van explicar, en una xerrada organitzada per l’Agència Catalana de Cooperació per al Desenvolupament, que als seus països -en desenvolupament o en el caos del conflicte- sovint el problema més greu és que els governs s’afanyen a ratificar tractats internacionals de reconeixement, protecció i foment del rol de les dones però són incapaços de fer-los complir. La força dels costums patriarcals s’acaba imposant com una llosa en els cossos i els drets de les dones, coincidien. Ho resumia Mónica Alejandra Restrepo, de l’associació colombiana Vamos Mujer: “Encara hem de defensar el que és obvi com si fos una cosa extraordinària”. Al seu costat, col·legues de lluita del Senegal, el Marroc i el Congo -i les catalanes del públic- només podien assentir. La proclama, per descomptat, no és un distintiu exclusiu del sud. La congolesa Marie Spéciose Wasukundi Lea, de Dones Compromeses per la Salut Integral, ho va acabar de rematar. El seu país té una llei de paritat des de l’agost del 2015, però la igualtat no hi és per enlloc, així que afirmava que “cal que els homes deixin de fer les lleis i que les dones les comencin a redactar”. Capacitat en tenen perquè, tot i que el 48% de les compatriotes encara són analfabetes, les universitats cada cop tenen més matriculades. No obstant, en política, la presència és escassa i secundària perquè els finançadors de campanyes confien en ells i elles queden relegades a “assistents”.

També a Moçambic, amb un llarg historial de conflictes, s’ha avançat en el concepte de gènere als ministeris, però els pocs recursos que s’hi destinen frenen les iniciatives. Julia Mpfumo, del Fòrum de la Dona, es felicitava perquè el govern permetés el 2003 continuar estudiant les noies embarassades, però denunciava que se les obliga a matricular-se en horaris nocturns, en què només hi ha professors homes, que n’abusen.

El cas del Senegal és similar, segons Ramata Sall, de Dones Juristes, que ressaltava l’existència d’un observatori sobre la igualtat i que les dones ocupen el 44% dels escons al Congrés però exigia “que les lleis s’apliquin i s’harmonitzin” sense distinció d’ètnia.

Les dones són les pobres entre els pobres de les societats. No tenen, per línies generals, l’accés fàcil a l’educació obligatòria i es queden en la cura de la casa o dels germans petits. La victòria pendent és, juntament amb una formació, guanyar “autonomia per a una independència econòmica” que trenqui el tradicional cercle viciós, afirmava Restrepo.

La congolesa admetia que al seu país, on generacions i generacions han viscut “massacrades”, les dones són vistes com “el sexe dèbil” i això fa que “l’autoestima sigui escassa”. L’activista subratllava que bufen aires de modernitat que obren la porta a l’esperança: el 60% de les congoleses són conscients que tenen drets. “Hi ha una evolució, amb lleis progressistes, però sobreviuen els obstacles” que impedeixen la igualtat real. Encara ara al Congo les dones no hereten dels seus marits, amb la qual cosa fàcilment la viduïtat és sinònim d’empobriment. A Moçambic, en canvi, es reconeix el dret per a les parelles de fet.

Nadia Nair, de la Unió de l’Acció Feminista del Marroc, subratllava que tots i cadascun dels progressos de les dones han estat una victòria de “la lluita dels moviments de les dones, amb arrels a la dècada dels 30”. Una lluita que ha fet que s’esborri l’article que deixava impune un violador si es casava amb la seva víctima i que fins al 2014 “es creia intocable”. La Constitució del 2011 estableix la igualtat, s’ha elaborat una llei contra la violència de gènere i una contra el tràfic de persones, però tres quartes parts de les marroquines han patit abusos. Hi ha una altre punt de coincidència: “La igualtat no és cap regal”, deien.