Què hi ha en joc a l'Europa post-26 de maig?

Més de la meitat dels francesos, alemanys, italians i polonesos veuen possible que el projecte europeu es trenqui d'aquí 10 o 20 anys

Aquestes eleccions europees seran una batalla pel futur del sistema polític de la Unió. Per la gestió del descontentament, la capacitat d’influència política dels estats i els nous equilibris de forces i aliances que poden trencar amb la gran coalició que, durant dècades, ha consensuat la construcció europea. Entre el 23 i el 26 de maig no només s’escolliran els 751 diputats de l’Eurocambra. Per a Emmanuel Macron o Viktor Orbán, serà una batalla per Europa. Una confrontació polaritzada entre el president que s’ha volgut erigir en el líder de la reforma necessària per a una Unió inacabada -i que no ha aconseguit prou suport per tirar-la endavant- i el primer ministre hongarès que assegura que cal votar “no només per dir adeu a la democràcia liberal... sinó també a l’elit del 1968”.

Una enquesta publicada per l’European Council on Foreign Relations ha preguntat als ciutadans dels cinc grans països de la UE si creuen possible que el projecte europeu es trenqui d’aquí 10 o 20 anys. Més de la meitat dels francesos, alemanys, italians i polonesos ho veuen possible. Els espanyols, en un 40%. I, malgrat tot, el suport a la UE té els nivells més alts des de principis de la dècada dels 80. El caos de la negociació per la sortida del Regne Unit ha reinstaurat la idea que fora de la UE hi fa fred, que la desconnexió és menys evident del que els eslògans del Brexit pregonaven.

El que hi ha en joc el 26 de maig no és tant la supervivència de la UE com quin model d’Europa s’acaba imposant. De quina manera es pensa respondre al sentiment d’incertesa que senten bona part dels europeus. L’enquesta elaborada per YouGov ho confirma: la por és la primera emoció que comparteixen els votants a França, a la República Txeca i a Eslovàquia; a Itàlia, Hongria i Grècia es declaren, sobretot, “estressats”; i a Alemanya, Polònia, Espanya, Àustria i Romania preval un “optimisme” resistent.

Quina Europa s’imposarà en aquestes eleccions? L’Europa del conflicte o la de la cooperació. ¿Ens encaminem cap a la consolidació d’unes normes compartides (la visió alemanya per reformar l’eurozona) o bé s’aconseguirà avançar en la idea d’enfortir les institucions comunes (com voldria Macron)? Potser triomfarà l’eix ultra de Matteo Salvini, que ahir feia una nova demostració de força en una marxa multitudinària per Milà al costat de Marine Le Pen i l’holandès Geert Wilders. Una enquesta publicada pel diari francès Le Figaro aquesta setmana apuntava que el Reagrupament Nacional -la nova força de Le Pen- pot quedar per davant en vots del moviment La República en Marxa de Macron.

“El nou bloc nacional-populista europeu liderat per Salvini pretén canviar les normes del joc democràtic utilitzant -simultàniament- els dispositius propis de l’estat de dret i les institucions polítiques de la Unió Europea”, adverteixen els professors Camil Ungureanu i Alexandra Popartan en un informe del Cidob sobre la polarització del debat polític europeu.

¿D’on caurà el suport de la volatilitat electoral? El debat és entre els que prefereixen les polítiques simbòliques que responen a falses necessitats (el discurs de la inexistent allau migratòria) o els que s’han oblidat que la legitimitat del projecte europeu està en els resultats (en la millora de la vida dels ciutadans). Aquestes eleccions van, sobretot, de polítiques socials, de lluita contra el canvi climàtic, de com serà i en què s’invertirà el futur pressupost comunitari que s’ha de negociar per al 2021-2027, de la gestió de la immigració, la lliure circulació de persones i treballadors i de drets i llibertats.