OBSERVATORI D’EUROPA

Racisme europeu

El racisme estructural també és un problema europeu. Les manifestacions de solidaritat amb les protestes contra la mort de George Floyd, asfixiat per un policia als Estats Units, s’han convertit en un moviment de revisió i contestació en bona part de la UE. Milers de joves es van manifestar al centre de Brussel·les; hi ha hagut protestes a París contra la violència policial, amb la memòria encara present dels disturbis a les banlieues l’estiu del 2005 per la mort de dos joves que fugien de la policia i també de les moltes víctimes que han vingut després; mobilitzacions per reclamar més drets i per enderrocar estàtues d’esclavistes al Regne Unit, que el líder euroescèptic, Nigel Farage, va comparar amb “una nova forma de talibanisme”, i revisions de passats colonials com l’espoli del rei dels belgues, Leopold II, al Congo.

La cancellera alemanya, Angela Merkel, i el primer ministre holandès, Mark Rutte, han reconegut aquesta setmana que els seus països encara han de lluitar amb més contundència contra un racisme sistèmic. A Londres, l’alcalde, Sadiq Khan, ha anunciat que revisarà el nomenclàtor de la ciutat per augmentar la representació de minories ètniques en els noms de places i carrers.

Amb una dubtosa distinció entre ciutadans europeus -que demostra, una vegada més, les dificultats d’aquesta Comissió quan tracta amb identitat o valors-, la comissària d’Igualtat, Helena Dalli, afirmava a Twitter que “els europeus negres són ciutadans europeus i haurien de ser tractats de manera equitativa i justa, lliures de totes les manifestacions de racisme, xenofòbia i intolerància”.

Les mateixes institucions europees són la prova més clara de la infrarepresentació pública de les minories ètniques i racials. La seva presència a les institucions comunitàries és anecdòtica i entre els càrrecs de responsabilitat no arriba al 2%. A més, amb la sortida del Regne Unit de la Unió Europea, el nombre d’eurodiputats no caucàsics encara ha caigut de manera més contundent en aquesta legislatura. Aquesta absència, a més, es repeteix en tots els nivells de la bombolla comunitària, en una ciutat, Brussel·les, que està feta de totes les onades migratòries que escriuen la seva història.

Un informe de l’Agència Europea pels Drets Fonamentals publicat l’any passat assegurava que gairebé un de cada tres enquestats d’origen o descendència africana afirmava haver patit experiències d’assetjament racista i un 5% havien estat víctimes de violència, inclosa la policial.

Un altre estudi encarregat pel govern francès i publicat al mes de febrer passat acusava set grans multinacionals del país de discriminació racial en la contractació de treballadors. Segons aquest estudi, els candidats amb noms d’origen àrab reben, de mitjana, un 25% menys de respostes a les sol·licituds de treball que presenten. Entre les empreses assenyalades hi ha Air France, Accor o Renault.

El racisme està present en el dia a dia europeu: dels llibres d’història magnificant conquestes als crits dels camps de futbol. Però també en una organització política i social que no representa la realitat del continent.