Potser Riga mira cap a Tabàrnia?
A l’octubre hi haurà eleccions parlamentàries a Letònia, on Putin espera amb candeletes els més que possibles bons resultats de la minoria russòfona -més del 44% de la població-. S’intensificarà, doncs, la tensió que dura des del final de l’URSS, arran de la independència del Bàltic. Malestar que es reflecteix en un incident com el següent: l’alcalde de Riga, el russòfon Nils Usakovs, va ser multat governativament fa uns mesos per parlar en rus durant una entrevista en una escola. Gairebé el 60% dels habitants de Riga són russoparlants. Molts hi tenen arrels centenàries i d’altres van arribar a partir del 1945 en l’operació migratòria muntada per Stalin per russificar i sovietitzar les repúbliques bàltiques. Amb tot, la majoria de russòfons, de tots dos orígens, van votar a favor de la independència de Letònia en el referèndum del 3 de març de 1991. I de ben poc els va servir: un cop establert l’estat letó, els partits autòctons de la dreta, el centre i l’esquerra van sumar i van posar en un apartheid administratiu els més de mig milió de russòfons portats per Stalin. I van ser declarats “no ciutadans”: ni dret a votar, ni a la propietat de la terra, ni accés a professions estratègiques com la judicatura i la policia. Una tara d’origen que podia -i pot- ser esborrada passant unes proves -voluntàries- de “naturalització” basades en el domini de la llengua letona. L’any 1999 vaig assistir a alguns d’aquests exàmens. El clima era de mútua desconfiança. I el màxim responsable, un expert sociolingüista, se’m va confessar: “Què creu que havíem de fer? Se’ns haurien menjat. Letònia no ha tingut tanta sort com Catalunya…” No li vaig dir el que pensava i penso: que la qüestió Letònia-Rússia no és equiparable a la de Catalunya-Espanya. Allà l’etnicisme s’ensuma a tots dos costats de la barricada identitària. Aquí només a l’espanyol.
Exigir la cooficialitat
Amb l’apartheid, el rus ha anat retrocedint i el letó avançant, sobretot a l’escola i en la difusió de la cultura. Una teràpia social que ha tingut conseqüències: el partit russòfon Harmonia -del qual Usakovs és l’ànima- ja ha guanyat dues eleccions parlamentàries: les del 2011 amb el 28% dels vots i 31 escons, i les del 2014 amb el 23% dels vots i 24 escons.
Eleccions “guanyades” en el sentit d’Inés Arrimadas i Cs: no poden formar govern perquè no sumen. Però amb aquests bons percentatges Harmonia no ha parat d’exigir el bilingüisme oficial letó-rus, tot i haver perdut amb el 75% de vots en contra el referèndum per la cooficialitat del febrer del 2012. Una consulta arrencada un cop recollides 200.000 firmes: el primer desafiament plebiscitari dels russòfons des del final de l’URSS.
Les eleccions d’aquest 2018 es preveuen en un escenari geoestratègic sacsejat per les pressions de Putin a la Unió Europea. Precisament a Letònia hi ha unitats espanyoles -han costat 63 milions d’euros- enviades per vigilar els moviments del Kremlin: Madrid es va afanyar a neutralitzar el més que possible suport de Letònia a l’independentisme català.
¿És realista i sensat pensar que Nils Usakovs i Harmonia podrien plantejar unir-se a Rússia com a objectiu de futur? No ho sembla ara mateix. Però sí que el líder russòfon, si s’ha llegit els titulars de la premsa espanyola sobre Cs i Tabàrnia, pot acabar plantejant una certa ulsterització. Riga -amb el seu 60% de russoparlants- i els més de 25% de vots russòfons a tot el territori letó volen ser tinguts en compte.
