Rússia i els Estats Units porten el seu conflicte al terreny sirià

BarcelonaFeia dècades que les relacions entre els Estats Units i Rússia no passaven per un moment tan crític com l’actual, amb fronts oberts a l’est d’Ucraïna i en la guerra civil de Síria. Tots dos conflictes presenten un tret comú: la importància que tenen en l’imaginari col·lectiu rus i l’amor propi del Kremlin des de temps antics. Després de mesos d’ombres en el front ucraïnès, arran de la invasió de la península de Crimea o del míssil que va abatre l’MH17 de Malaysia Airlines, la situació sembla que s’ha calmat. Els acords de pau de Minsk són certament febles però, malgrat tot, van aguantant. Gairebé alhora que desapareixen -o per ser cauts, s’esmorteeixen- els trons a l’Europa oriental, estan creixent nuvolades amenaçadores a la banda siriana. Fins i tot la poderosa Església ortodoxa s’ha afanyat a beneir la intervenció militar russa en auxili del dictador Baixar al-Assad. Rússia recupera la “missió tradicional al Pròxim Orient”, escrivia aquesta setmana l’analista Simon Sebag Montefiore al New York Times. Moscou, llavors encara sota l’emblema de l’URSS, va patir el seu particular Vietnam a l’Afganistan dels anys 80. En va sortir escaldat després de perdre la guerra amb uns mujahidins ajudats, paradoxes de la història, per Washington.

Intermediaris en la baralla

L’actual intervenció militar per lliure de Rússia per donar suport a l’exèrcit sirià no ha fet res més, de moment, que augmentar la tensió en una regió plena de conflictes. ¿Síria serà una bona excusa per tornar als vells escenaris de la Guerra Freda? “Personalment crec que ja hi som”, respon Jesús Manuel Pérez, analista en temes de defensa. Pérez és partidari d’emmarcar la disputa en una “dimensió ideològica”, que queda demostrada per “la simpatia” que desperten els moviments de Putin en certa part d’Europa. Els dos blocs eviten l’enfrontament directe, apunta aquest expert, i ara han canviat la peça ucraïnesa per la siriana.

Després de gairebé cinc anys de guerra civil a Síria, amb milions de desplaçats i refugiats i 300.000 morts, la “Guerra Freda existeix però és només a nivell general”, matisa Ignacio Álvarez-Ossorio, professor d’estudis àrabs de la Universitat d’Alacant. L’entrada de Vladímir Putin al tauler sirià s’explicaria per “un intent de recuperar el protagonisme” perdut fa 30 anys en aquesta regió, si bé també li permetrà millorar la seva posició de cara a una futura negociació.

Però per a Álvarez-Ossorio la intervenció russa també posa en evidència que les forces d’Al-Assad perden posicions i ara per ara ja només controlen el 25% del territori. Putin s’ha volgut encarregar personalment de mantenir segurs els pous de la costa mediterrània o la base naval de Tartús i l’aèria de Latakia, des d’on surten els avions per bombardejar, oficialment, posicions de l’Estat Islàmic, tot i que les bombes ataquen grups opositors del règim. Precisament, són aquestes milícies les que fins ara entrenava Washington. En definitiva, assegura el professor de la Universitat d’Alacant, la jugada russa “només complicarà les coses i exacerbarà el sectarisme amb l’entrada de grups salafistes”.

Si Álvarez-Ossorio parla d’intervenció a Síria “com a excusa” per “preservar els interessos geoestratègics”, l’analista Pérez hi veu “pura retòrica” per “apuntalar l’únic aliat que Rússia té al Mediterrani oriental i que és, al mateix temps, un important client de la seva indústria d’armament”.

Sigui com sigui, l’OTAN s’ha tornat a posar en alerta, com ja ho va fer fa uns mesos quan l’alarma sonava pel front ucraïnès. Aquesta setmana ha assegurat que estava preparada per a una mobilització massiva de 40.000 efectius en resposta a la invasió de l’espai aeri de Turquia per part d’algun caça rus. Per a Álvarez-Ossorio, la reacció és només una “manera de marcar territori”. Ell opina, coincidint amb Pérez, que no hi haurà contraofensiva, perquè, segons diu, ni a Occident ni al Kremlin els convé que el conflicte passi a una escala internacional i la tensió “vagi a més”.