L'OBSERVATORI DE L'EST

Rússia, l'URSS i l'etern retorn

En vigílies dels 30 anys de la caiguda de la Unió Soviètica –l’esfondrament total va ser el 25 de desembre del 1991– sembla que la Història estigui disposada a recrear-se amb fets que hi connecten. Amb fets que fan inevitable establir analogies. Em permeto, doncs, sense cap pretensió, evocar la idea de l’etern retorn tot exposant-la amb tonalitats postmodernes més que no pas amb transcendència nietzschiana.

La Rússia de Putin recentment sortida d’un procés plebiscitari de reforma constitucional sembla, o vol fer semblar, que ha trobat les claus històriques de la seva continuïtat. Difon satisfacció mentre deté dissidents, i també mentre al seu voltant reesclaten conflictes etnicoterritorials. Recents com el d’Ucraïna, o bé els que havien quedat congelats des de feia dècades, com ara la guerra entre Armènia i l’Azerbaidjan per la regió de l’Alt Karabakh, territori azerbaidjanès de majoria cultural armènia.

Conflictes que venen, ves per on, dels temps en que l'URSS semblava que havia trobat el remei a la seva continuïtat històrica. I el final de l'URSS va venir anunciat per signes tan erràtics i confusos, que no van ser pocs els que vam pensar que la perestroika, el procès reformista engegat per Mikhaïl Gorbatxov el 1985, representava un pla de salvació del socialisme real. De fet era el començament de la seva fase terminal.

Els russos aproven la reforma de la Constitució de Putin

De res no van servir eleccions amb llistes obertes i mínimes garanties democràtiques, al centre i a les repúbliques, i menys encara el referèndum-plebiscit del 1991 que volia establir un nou agermanament soviètic federal. Mentre a Moscou el PCUS, el Partit Comunista, s'esquerdava i anava caient a trossos, a la perifèria els armenis i els azerbaidjanesos agafaven les armes pel territori del l’Alt Karabakh, enmig d’un esclat de pogroms identitaris.

L’últim episodi dels enfrontaments –congelats des del 1994– va esclatar a meitat d’aquest mes de juliol. Moscou va renovar el seu paper mitjancer entre azerbaitjanesos i armenis –Armènia mai no ha deixat de ser una mena de protectorat rus– alhora que el règim de l’Azerbaidjan, tip del Kremlin, acceptava el suport tàctic d’Ucraïna amb qui, és clar, se sent unit i còmplice des de l’annexió de Crimea i l’ocupació de la regió del Donbass per part de Rússia. Situació ara com ara pendent de recolzar-se en les bases negociadores que estableixi l’OSCE a través del Grup de Minsk.

Sacsejada a Bielorússia

I ves també per on, Minsk, capital de Bielorússia, és un altre d’aquells mots que planen sobre la nova inestabilitat emergida a l’espai rus en plena operació de consolidació plebicitària de Putin. La Bielorrússia de Lukaixenko, un règim que ja dura 26 anys, és un pedra a la sabata de Putin, però el Kremlin la necessita per garantir l’estabilitat de fronteres i el pas dels gasoductes russos.

Per això a Moscou li és indiferent que Victor Babariko, el principal candidat opositor a les eleccions presidencials bielorusses del 9 d’agost, hagi estat empresonat. Putin no fa res per evitar que Lukaixenko es perpetuï. Vol assegurar sobretot els seus protectorats i mentrestant gaudir de la victòria pel 77% dels vots del referèndum de l’1 de juliol. Victòria entre penombres perquè a ningú a Moscou se li escapa que hi va haver un 21% de vots pel no, i mes d’un 33% de russos censats que es van abstenir. Dades per analitzar a fons i sobretot no oblidar, perquè potser podrien estar qüestionant l’eternitat de Putin.