El politòleg Sami Naïr (Algèria, 1946), una de les veus que sempre han actuat com a pont entre les dues ribes del Mediterrani, aposta al seu últim llibre per un tomb radical en la política europea amb els refugiats. A Refugiados: frente a la catástrofe humanitaria, una solución real defensa que se’ls documenti amb un passaport de trànsit per trobar el seu lloc a Europa.

Sembla que ja ens hem oblidat dels refugiats. Europa es mira el melic?

És el que jo anomeno “consens de la indiferència”. Però això té causes directament polítiques. Quan a finals d’agost de l’any passat va arribar l’onada de refugiats, hi va haver un esclat de generositat en moltes societats europees. Però immediatament els estats van reaccionar com fan sempre: amb cautela, per no dir amb covardia, buscant l’estabilitat. El discurs de “no podem acollir, perquè no tenim mitjans” ha calat. Però els refugiats representarien un 0,00001% del pressupost dels governs. Els sirians, afganesos, iraquians, nigerians i eritreus són com a màxim 3 milions de persones sobre una població de 512 milions. Això no té cap impacte en la pissarra macroeconòmica.

És una crisi de refugiats o una crisi de control de fronteres?

No hem d’oblidar que segons el dret internacional les fronteres haurien d’estar obertes per als refugiats! D’acord amb la Convenció de Ginebra del 1951 no tenim cap dret a rebutjar-los. I què van fer en l’acord entre Turquia i Alemanya? Transformar els sirians que fugen dels bombardejos, els iraquians que han vist destruït el seu país amb el suport dels nostres governs, els afganesos que pateixen una guerra que fa 15 anys que dura... en immigrants “il·legals”. Turquia, que té un PIB que estaria a la cua dels 27, ha acollit 4 milions de refugiats. El Pakistan, un dels països més pobres del món, té 10 milions de refugiats afganesos (víctimes del fracàs total de l’estratègia nord-americana). El pobre Líban: sis milions d’habitants i un milió de refugiats sirians. Tunísia, que té menys de deu milions d’habitants, ha acollit un milió de refugiats de Líbia (en queden uns 300.000). Algèria, el Marroc... tots aquests països acullen sense rondinar. Però Europa n’ha acollit menys de 16.000 de manera voluntària. Espanya poc més de 500. Vivim en un món absolutament boig.

Com valora la política d’Angela Merkel amb els refugiats?

És una ultraliberal filla d’un pastor protestant i d’una família que sap què és haver de fugir. I té una visió a llarg termini dels interessos del seu país, més enllà de les pròximes eleccions. Sap que a Alemanya hi ha un problema demogràfic tràgic i un milió de refugiats avui són cinc milions d’habitants d’aquí a vint anys. I són joves preparats, que aporten una riquesa lingüística i que poden ser un vector de desenvolupament.

Com explica el creixement de l’extrema dreta?

Perquè el seu discurs l’han legitimat els partits de la dreta tradicional. A França, Nicolas Sarkozy té el mateix discurs antiimmigració i antieuropeu que Marine Le Pen. La dreta ha incorporat les idees de l’extrema dreta i les ha legitimat com si fossin de la dreta respectable. Això és obrir un camí perillosíssim a l’odi.

El Brexit és el principi de la fi?

Pot ser el principi de la fi si es continua amb les polítiques actuals. O bé un nou inici. El problema és que l’eix franco-alemany no funciona. Hi ha més discrepàncies que coincidències. Si prenen consciència que han de reorientar l’economia i crear un eix polític europeu, amb una Europa política confederal tindrem una possibilitat de sortida. Si continuem amb aquest regateig permanent, Europa desapareixerà en la mundialització i acabarem sent una provícia de la Xina o dels Estats Units.

Vostè diu que hi ha solucions per als refugiats.

No es tracta d’una qüestió moral. Els refugiats no demanen caritat, no han comès cap delicte. Es tracta d’una qüestió de drets. Cal tornar a considerar-los com a refugiats, recuperar el dret internacional que la UE ha trepitjat. En segon lloc cal que almenys els que estan a Europa tinguin un passaport de trànsit per viatjar allà on puguin resoldre la seva situació. No és admissible que a Grècia i Itàlia hi hagi gent tancada, com en camps de concentració.