THE NEW YORK TIMES / LONDRES.Quan la Unió Europea va guanyar inesperadament el premi Nobel de la pau la setmana passada, els líders d'Alemanya, França i Itàlia en van parlar orgullosos. El primer ministre britànic, David Cameron, que avui es reuneix amb ells a la cimera de la UE a Brussel·les, va mantenir un silenci incòmode. Al Regne Unit, aquests dies fins i tot la pau és polèmica si s'associa amb la UE.
Londres va dir dilluns que volia rebutjar unes mesures de cooperació amb els 27 en seguretat i justícia en les quals havia estat d'acord.
Una setmana abans, Cameron va dir que vetaria el futur pressupost de la UE si no es controlava bé la despesa i va proposar crear-ne dos, un per als països de la zona euro i un altre per als que no tenen la moneda única. Una iniciativa que situaria el Regne Unit a la perifèria d'Europa. El primer ministre britànic ha insinuat que vol fer un referèndum sobre les relacions del seu país amb la UE, i un ministre va dir diumenge que volia que Londres amenacés obertament d'abandonar els 27.
Tot plegat ha alimentat les preocupacions dels que creuen que el Regne Unit s'acosta inexorablement cap a la porta de sortida de la Unió Europea. Experts en política i finances han encunyat un nou mot: Brixit , una combinació de Britain (Bretanya) i exit (sortida).
Cameron diu que intenta mantenir el Regne Unit dins la Unió. Argumenta que el consentiment popular a formar part de la UE només es pot recuperar si la relació es concentra en el mercat únic europeu -que representa la meitat del comerç exterior britànic, segons el govern- i s'afluixen altres lligams.
El Regne Unit sempre ha estat ambivalent sobre el projecte europeu. A diferència dels sis països fundadors -Bèlgica, França, Alemanya, Itàlia, Luxemburg i Holanda- el Regne Unit no va ser vençut ni ocupat durant la Segona Guerra Mundial. En la mitologia nacional, la guerra no va ser una humiliació sinó que va ser el millor moment d'un país que va aixecar-se contra el feixisme. La idea de reconciliació a través de la integració no va tenir mai l'atractiu que tenia al continent.
La crisi alimenta l'escepticisme
A diferència de molts dels països membres, el Regne Unit sempre ha pagat més en contribucions a la Unió Europea del que ha rebut en subsidis. Amb la zona euro en crisi des de fa gairebé tres anys, l'opinió pública britànica s'ha endurit. Una majoria aclaparadora de diputats conservadors són euroescèptics i molts voldrien retirar-se de la UE.
Per alguns, és una qüestió de convicció, mentre que d'altres senten l'amenaça competitiva del Partit per la Independència del Regne Unit (UKIP), que vol abandonar la UE. Adepte a guanyar votants conservadors, UKIP amenaça de robar l'escó de molts parlamentaris tories en les pròximes eleccions.
Per tant, l'estratègia del govern envers la Unió -obstaculitzada pel que Chris Patten, exministre conservador i excomissari europeu, ha anomenat "el psicodrama de les relacions britàniques amb Europa"- ha fet un viratge.
Quan era primer ministre, Tony Blair va intentar explotar els lligams entre França i Alemanya, els dos motors de la integració europea. Blair, laborista menys advers a Europa que els conservadors de Cameron, va intentar compensar l'autoexclusió britànica de l'euro liderant àrees com la defensa i la cooperació policial, una política que Cameron ha invertit. Els governs anteriors creien que si alguna cosa no els agradava només podien canviar-la si es posaven d'acord amb els seus socis europeus. Però ara Cameron busca un nou acord que abandoni cap pretensió de ser al cor de la UE.
Segons un estudi del Consell Europeu de Relacions Exteriors, ara hi ha un paral·lelisme amb el 1975, quan el país votava en referèndum si volia formar part de la Comunitat Econòmica Europea. "Aleshores, com ara, el primer ministre patia divisions al partit", diu l'estudi. "Aleshores, com ara, molts votants volien abandonar el mercat comú. Aleshores, com ara, les enquestes deien que si el premier renegociava els termes de la pertinença britànica i recomanava acceptar-los, l'opinió viraria a favor de formar-ne part".
L'estratègia potser té lògica política interna, però hi ha el risc que la influència britànica al món es redueixi i que el Brixit esdevingui una profecia autocomplerta.
