S’ha resignat, Bielorússia?
PeriodistaCallar i fer callar és la línia del règim d’Aleksandr Lukaixenko. No esmentar Txernòbil, ni els morts per leucèmia ni els nens nascuts amb malformacions. I sobretot ocultar que a les zones irradiades cada cop hi viu més gent en situació d’absoluta incertesa pel que fa a la salut i la vida. Aplicar l’amnèsia a la història. Oblidar que el 1986 el 70% del núvol radioactiu va planar dies i dies sobre Bielorússia fins a enverinar el 23% del territori. Txernòbil devora el present i el futur dels bielorussos, a qui al llarg de les últimes dècades hauria pres uns 350.000 milions de dòlars, més del 15% del PIB, el cost d’un centenar de centrals nuclears. ¿S’ha resignat Bielorússia a suportar el verí radioactiu ignorant el principi de realitat? ¿S’hi ha acostumat? El règim indueix a fer pensar que sí, però alhora no aconsegueix impedir que l’oposició democràtica i la societat civil organitzada -precàriament organitzada- filtrin informació, especialment per les escletxes de la xarxa. No és cap secret que el govern permet produir i comercialitzar aliments en què es barregen ingredients provinents de zones irradiades. Aquesta informació l’omet l’etiquetatge per evitar l’alarma i el rebuig del producte. I la venda d’aliments contaminats existeix perquè a les àrees irradiades hi ha qui es cuida de conrear i collir. Són gent gran que vol morir a casa i joves que trien desafiar un pronòstic científic.
De Gómel a Dimianki
Ho vaig comprovar personalment l’abril del 1996, quan es complien deu anys de l’explosió. A Gómel -la ciutat habitada més irradiada del planeta- parlo amb quatre joves estudiants: la Dària, el Denís, el Kostantin i el Kólia. Proclamen que són la primera generació de les trenta que patiran Txernòbil i volen continuar vivint a Gómel assumint-ne el risc i sabent que allà mateix, a quatre hores de cotxe, a la zona d’exclusió de Dobruix -que connecta directament amb el recinte del reactor- joves com ells han triat instal·lar-s’hi per viure de la terra envoltats dels anomenats pobles “negres”. Més de quatre-cents nuclis rurals buits, amb les cases destruïdes o mig enterrades. I amb alguna estàtua de Lenin traient el cap entre esbarzers: és el record que tinc de Vilievo, que encapçala el rànquing de pobles radioactius. Al costat mateix, Dimianki començava a ser habitat, i la parella de joves agricultors Svetlana i Dimitri m’assenyalen el rierol, l’aviram, la fruita, la verdura i els bolets que creixen arreu. “Tu marxaries, podent gaudir de tot això? -em pregunten-. Per què hem de tenir por?”. A ells el que els feia por era haver de viure a Gómel, als blocs per a refugiats de Malinovka, on van amuntegar 11.000 dels 100.000 evacuats el 1986. Retinc la imatge de la Svetlana i el Dimitri prenent el sol abraçats al porxo de la casa. I goso imaginar la Dària, el Denís, el Konstantin i el Kólia -que ja tenen quaranta anys- desafiant irreductibles tant la radiació com el silenci imposat per Lukaixenko.
