PRÒXIM ORIENT
Internacional 28/03/2015

A Síria la pau s’escriu en kurd

La minoria s’ha erigit en una peça clau contra l’Estat Islàmic i busca el reconeixement internacional

Francesc De Dalmases I Thió
3 min
MIRANT EL FUTUR  Un nen kurd contemplant des de dalt del canó d’un tanc fet ferralla la destrucció de la ciutat siriana de Kobane, devastada pel setge dels milicians de l’Estat Islàmic que van ser finalment vençuts en una batalla liderada pels combatents kurds, amb el suport de les forces aliades.

Barcelona“Ser al costat dels kurds és treballar per la democràcia a Síria, l’Iraq, l’Iran i Turquia”. Ho diu Asya Abdullah, copresidenta del PYD, el principal partit kurd a la regió siriana de Rojava. I ser al costat dels kurds vol dir oferir-los suport polític des de l’exterior i, també, fer-los costat en una crisi humanitària que l’ACNUR -l’agència per als refugiats de l’ONU- ha definit com “la pitjor crisi humanitària que s’ha viscut a la regió”. Una crisi que “només podem combatre des del compromís global”.

Les prioritats són clares per al coordinador dels camps de refugiats kurds instal·lats a la frontera turco-siriana, que han acollit fins a una quarta part dels 200.000 kurds fugits de la ciutat de Kobane i dels pobles que l’envolten. Mustafa Dogal explica que per reprendre la vida en aquesta localitat cal eliminar les mines i les bombes que no van esclatar durant el setge, i desenrunar i enterrar els cossos de les víctimes abans no arribi la calor.

Perquè tot això sigui possible és necessari que les autoritats turques reconeguin la banda kurda del pas fronterer de Mürsitpinar com a principal via de reconstrucció de la ciutat, més enllà d’obrir-lo tres cops a la setmana perquè els refugiats que vulguin tornin a la ciutat alliberada i devastada. Faci el que faci Turquia, miri on miri la comunitat internacional, la realitat és que fins a 2.000 refugiats travessen la frontera cada dia que l’obren per tornar al que queda de casa seva.

Estratègies a la regió

Entendre la guerra a Síria també és això: entendre com els interessos, les omissions i les accions internacionals tenen una incidència directa en la vida quotidiana dels centenars de milers de persones que en són víctimes. Dos exemples il·lustratius: si la comunitat internacional pressiona Turquia perquè obri el pas fronterer serà possible iniciar la reconstrucció de Kobane i facilitarà un retorn digne i amb certes garanties als refugiats i desplaçats. Si es para atenció i s’ofereix protecció als kurds iazidites iraquians, no només s’evitarà una nova massacre d’aquesta cultura mil·lenària -n’hi ha fins a 73 de documentades al llarg de la història-, sinó que s’anticiparan les bases de nous paradigmes polítics a la regió fonamentats en el coneixement i reconeixement de totes les identitats que hi han de conviure. I no és fer volar coloms perquè aquesta ja és l’alternativa kurda que es consolida a Turquia, és la proposta que fan els kurds sirians en la perspectiva postconflicte i és una realitat política convertida en ens administratiu autònom a l’Iraq.

Si es visibilitza el moviment kurd més enllà d’una infanteria útil per als interessos de les forces militars dels Estats Units, França i Alemanya en contra de l’Estat Islàmic, es visualitzarà una proposta de construcció nacional radicalment democràtica i absolutament inèdita a la regió. Proposen, i practiquen, la democràcia horitzontal als seus feus municipals de Turquia, parlen de la necessitat de descentralitzar l’estat i reforcen, a Síria, els anhels democràtics de les forces revolucionàries sirianes perillosament aprimades entre l’opció dictatorial coneguda dels partidaris de Baixar al-Assad i el fonamentalisme anorreador de l’Estat Islàmic.

Els kurds han sabut construir un moviment polític revolucionari i regenerador inèdit a la regió que no aspira, ara per ara, a l’establiment d’un nou estat sinó a fonamentar als respectius estats on tenen presència unes noves regles de joc d’arrel democràtica. En paraules de Harcho Chamin, responsable de drets humans de la ciutat de Kobane: “La nostra és la revolució kurda, però també és la revolució de les dones i és, sobretot, una revolució democràtica útil per a totes les nacions de la regió”.

En aquesta part del Pròxim Orient s’hi està construint una part de la geopolítica del segle XXI. Actualment, l’Estat Islàmic és una part essencial del problema. Però només una part. Identificar-lo només allà on lliura les batalles és reduccionista. Cal tibar el fil que l’alimenta i el fa fort: el suport indissimulat dels països del Golf o la participació decisiva de l’antiga cúpula militar del règim de Saddam Hussein, que ha trobat en l’Estat Islàmic l’espai idoni per continuar una trajectòria marcada per l’afany lucratiu i la violència extrema indiscriminada.

I cal, finalment, i per una vegada, mirar d’entreveure quines són les opcions realment legítimes i democràtiques a la regió. Arran dels atemptats de l’11 de setembre del 2001 a Nova York, els aliats occidentals van cometre l’error de situar el moviment kurd a la llista d’organitzacions terroristes internacionals per assegurar-se el suport de Turquia. Catorze anys més tard, aquests mateixos països reconeixen els kurds com a única força capaç d’aturar l’avanç del fonamentalisme a la regió i els donen suport logístic i militar.

També caldrà veure’l com a moviment polític amb garanties de bastir i posar en pràctica un nou model de democràcia.

stats