Tensions italianes i europees
Itàlia és la tercera economia de l’eurozona i la vuitena més gran del món, i ara està en mans de dos partits polítics profundament escèptics amb la idea de continuar a la unió monetària -malgrat el canvi de to radical que han anat covant a mesura que la possibilitat de governar es materialitzava-. Però segons l’últim Eurobaròmetre, només el 30% dels italians són contraris a l’euro. Una altra enquesta assegura que el 56% dels votants del Moviment 5 Estrelles i el 40% dels de la Lliga volen continuar dins la moneda única. De fet, el nou govern de Roma també reflecteix aquesta tensió entre l’euroescepticisme antiestablishment i la voluntat -per la pressió del president, Sergio Mattarella- d’enviar un cert missatge de tranquil·litat a Europa. Ho demostra l’elecció final de Giovanni Tria com a ministre d’Economia -i el fet que el seu primer tuit després de jurar el càrrec digués que “cap partit polític a Itàlia vol sortir de l’euro”- i el nomenament com a ministre d’Exteriors d’Enzo Moavero Milanesi, antic cap de gabinet de Mario Monti a la Comissió Europea i exministre d’Afers Europeus amb Enrico Letta.
Però la tensió formarà part del nou executiu. De moment, les promeses estrella de la campanya electoral, que havien de comportar canvis importants al pressupost, ja han quedat per a l’any que ve. Matteo Salvini és un aprenent de l’hongarès Viktor Orbán aferrat a l’estratègia d’estigmatitzar la Unió Europea i la immigració a canvi de rèdits polítics. Però la Lliga també porta anys governant algunes de les regions més riques d’Itàlia i, per tant, de l’eurozona.
A Itàlia i a Grècia han confluït les dues grans crisis de la Unió Europea dels últims anys: el daltabaix econòmic i l’arribada migratòria menystinguda durant anys des de Brussel·les com un problema del sud i no pas comunitari.
La victòria del populisme és un símptoma del fracàs d’algunes receptes polítiques aplicades fins ara i de la frustració que han generat. Però si la Unió Europea es queda només amb l’amenaça democràtica com a única excusa per no tenir en compte les conseqüències polítiques que s’amaguen darrere de tot plegat, no hi haurà res que aturi aquesta descomposició que rosega la Unió per dins. No es pot menystenir el circ polític sense adonar-se que és fruit d’un malestar social.
Ho diu Rosa Balfour, del German Marshall Fund: “Als proeuropeus potser no els agraden els missatgers (hostils, populistes, il·liberals) ni tampoc el missatge (sortida de l’euro o polítiques que posin en perill la sostenibilitat financera d’Itàlia i de l’euro), però el punt clau de tot plegat és que hi ha un enuig popular profund i massiu contra la política d’austeritat imposada pel corrent dominant a l’eurozona”. I això no ha canviat. Sense alternatives polítiques reals per part de la Unió Europea, cada cop es fa més difícil pensar que es podrà recuperar la Unió tal com era abans de la crisi. El futur de l’eurozona i dels Vint-i-set ja no depèn del fet que França i Alemanya trobin un punt de consens. El xoc ideològic és molt més profund.
El nou govern italià de Giuseppe Conte contribuirà a fer més difícil qualsevol intent de reformar la Unió Europea. Però també és la demostració més clara que seguir defensant l’ statu quo que ens ha portat fins aquí no salvarà la Unió d’una descomposició a càmera lenta, que ara ja ha arribat al govern d’un dels països fundadors del club.
