OBSERVATORI

Tots els fronts de Macron

La por ha anat transformant la societat francesa i les polítiques d’Emmanuel Macron. El president de l’europeisme liberal i protector (pel seu eslògan de “ L’Europe qui protège ”) ha acabat abraçant la retòrica populista, militaritzant cadascuna de les crisis amb què ha topat el seu mandat, i s’ha abocat a l’escena internacional cada cop que ha necessitat marcar perfil propi. França és avui un país en estat de xoc, que encara un nou confinament per intentar aplanar la corba de la pandèmia i que se sent vulnerable pels efectes socials d’una crisi, la del covid-19, que contraurà l’economia francesa un 11% aquest any. Però, sobretot, és un país fragmentat i crispat, espantat per una violència terrorista que el manté en alerta màxima. És “l’arxipèlag francès” que retrata el llibre del director d’opinió de l’institut IFOP, Jérôme Fourquet: “El naixement d’una nació múltiple i dividida”. Una enquesta de l’IFOP publicada a principis de mes assegurava que la líder de l’extrema dreta, Marine Le Pen, aconseguiria entre el 24% i el 27% dels vots si les eleccions presidencials franceses (previstes per al 2022) se celebressin ara, frec a frec amb l’actual inquilí de l’Elisi, que es quedaria amb entre el 23% i el 26% dels sufragis.

El gaullisme aspiracional de Macron i aquella idea primigènia de bastir una unitat nacional per reclamar un lloc a escala global estan avui en entredit. L’acumulació de fractures internes -geogràfiques, socials o etnicoreligioses- i l’acceleració dels temps polítics desafien un Macron a qui, malgrat la seva hiperactivitat política i capacitat retòrica, se li han anat acumulant els fronts oberts, a casa i a l’exterior.

Desafiament mediterrani

El pla d’Emmanuel Macron contra l’islamisme radical ha desfermat una onada de protestes als països musulmans. La rivalitat permanent amb el president turc, Recep Tayyip Erdogan, s’ha vist esperonada per l’anunci del president francès de posar límits a l’islam “polític” contrari als valors de la República. Dels insults mutus a la desestabilització mediterrània: el duel entre París i Ankara té ramificacions llargues. En els últims mesos s’han multiplicat els conflictes amb Erdogan, des de les disputes sobre aigües territorials que afecten Grècia o Xipre fins al xoc amb França en les guerres de Líbia o Síria. La pax mediterranea que Macron reclamava aquest estiu mentre s’apuntava a les maniobres militars que pretenien dissuadir Ankara de continuar amb les prospeccions gasistes al mediterrani oriental és molt fràgil. Turquia acusa França de donar suport al mariscal Khalifa Haftar, l’home fort de l’est de Líbia, que desafia militarment el primer ministre que té el reconeixement de l’ONU i el suport d’Ankara i la Unió Europea. Mentrestant París referma la seva associació estratègica amb els Emirats Àrabs Units i les seves ambicions de lideratge regional, amb qui comparteix, sobretot, la rivalitat amb Turquia i l’hostilitat per l’islam polític, finançat amb els diners de Qatar. A més, França manté uns 5.100 soldats a la regió del Sahel, la majoria a Mali, en un operatiu que va desplegar l’agost del 2014 per combatre l’expansió del terrorisme a la zona.

La nova tensió entre París i Ankara també és un xoc pels espais de poder i la recomposició d’aliances que la retirada dels Estats Units ha deixat al Pròxim Orient, on Macron busca tenir un paper propi, fins i tot en confrontació amb la UE, de tu a tu amb Rússia, amb qui creu que Brussel·les hauria d’acostar posicions.