Aviat farà 25 anys de l’inici de la Guerra dels Balcans. A finals de juny del 1991, Eslovènia es va declarar independent i, en qüestió d’hores, va esclatar una guerra que desmembraria la República Federal Socialista de Iugoslàvia. Els eslovens es van convertir també en els primers que van entrar a formar part de la Unió Europea, el 2004. Croàcia va trigar nou anys més. Sèrbia, Montenegro i Macedònia són candidates a l’adhesió. Belgrad i Podgorica ja negocien amb Brussel·les però els macedonis, en canvi, han topat amb el bloqueig grec per antigues diferències territorials. Finalment, al febrer, set anys més tard que els seus veïns, Bòsnia i Hercegovina també va presentar la seva candidatura, i ara espera que la Comissió Europea i els Vint-i-vuit s’hi pronunciïn. Però el camí dels Balcans cap a la UE és una via lenta. Molt lenta.

Aquesta setmana Sèrbia denunciava que Croàcia els endarrereix l’obertura de nous capítols negociadors. El nou govern de Zagreb ha sigut acusat també per algunes ONG de retallar la llibertat d’expressió en una regió en què els mitjans de comunicació ja pateixen la pressió i la intervenció crònica dels poders polítics.

El govern proeuropeu de Sèrbia l’encapçalen antics col·laboradors de Slobodan Milosevic, ara reconvertits a una democràcia que té menys a veure amb l’estat de dret i molt més amb les xarxes de poder personal. A Macedònia la involució encara ha sigut més contundent.

Les protestes van tornar al carrer després que el president amnistiés una cinquantena de polítics investigats per un cas d’escoltes il·legals. Macedònia és un país inestable en mans d’un executiu autoritari, trencat per un 25% d’atur, la crisi econòmica, la corrupció i el poder del crim organitzat. I malgrat que per primer cop en molt de temps Bòsnia compta amb un triumvirat que prioritza el futur del país, la llista de reformes pendents és amplíssima, i només fa dos mesos de la condemna del TPI al líder serbobosnià “motor de la neteja ètnica”, Radovan Karadzic. Gairebé set anys de judici i 20 anys d’espera des del final de la guerra per sentenciar l’últim ideòleg del deliri de la Gran Sèrbia.

I enmig d’aquesta fragilitat, els països de l’antiga Iugoslàvia, que havien sigut l’origen de l’última gran migració que va viure la UE durant la dècada dels 90, s’han vist convertits ara en el mur de fre dels centenars de milers de refugiats que intenten arribar al centre i nord d’Europa. La debilitat de la UE ha situat els Balcans i les seves transicions incompletes, de cop, en el centre d’un nou joc de la geopolítica global.

Com explica Borja Lasheras, investigador dels Balcans, “les crisis de la UE han minvat la seva credibilitat i capacitat transformadora a la regió i han obert espai per a altres poders”. Rússia i Turquia, però també la Xina i els estats del Golf, hi han aterrat amb diners i compra d’influència. El retorn a la inestabilitat -adverteix Lasheras-, les tensions geopolítiques i la falta de projecte europeu amenacen avui la “pau freda” dels Balcans, com la va anomenar fa temps l’ara ministre d’afers estrangers serbi, Ivica Dacic.