OBSERVATORI DELS ESTATS UNITS

Trump contra els jutges

Amb un Partit Demòcrata encara llepant-se les ferides i una protesta al carrer més entusiasta que efectiva, de moment és Montesquieu qui s’ha erigit com a autèntica oposició de Donald Trump. L’executiu que el populista president volia que fos ràpid en la presa de decisions, instantani en l’aplicació, una mena de blitzkrieg de la política, ha ensopegat una vegada i una altra amb els altres dos poders que Montesquieu, en la teoria, i els pares fundadors, en la pràctica, van col·locar en el sistema polític nord-americà.

Especialment dolorós per a Trump ha sigut el fre que li ha vingut del poder legislatiu que controlen els seus, els republicans, amb majoria a les dues cambres. La seva promesa d’eliminar l’Obamacare ha xocat amb les discrepàncies entre republicans durs i moderats, incapaços de posar-se d’acord per tombar la reforma sanitària que, curiosament, ara és més popular que mai. Però el mur contra el qual ha xocat més vegades Trump és el del poder judicial, que li ha tombat mesures estrella, una rere l’altra. Primer li van bloquejar el veto a l’entrada de ciutadans de set països de majoria musulmana, més tard li van denegar una segona versió revisada i suavitzada. I aquesta setmana li han desmuntat l’amenaça de congelar fons federals a les ciutats que no col·laborin en la seva repressiva política migratòria.

Una virulència inèdita

Els jutges contra Trump. I Trump, com sempre que li torcen la voluntat, ha reaccionat amb una virulència mai vista en un inquilí de la Casa Blanca. Ha acusat els jutges de fer regals a criminals i, posant-los directament en el punt de mira, els assenyala com a responsables si hi ha un atac terrorista als EUA. Ha parlat de motivacions polítiques, de sentències ridícules.

Ja durant la campanya electoral Trump va intentar desacreditar un jutge pels seus orígens mexicans, tot i que havia nascut als Estats Units i tenia la nacionalitat nord-americana.

Batallar contra els jutges gairebé s’ha convertit en rutina. I això és una dinàmica perillosa, perquè demostra que Trump no comprèn com funciona un sistema polític basat en equilibris i perquè porta directament a desacreditar i debilitar el poder judicial. Negant-se a acceptar frens a la seva voluntat, Trump desenfunda les seves armes. La primera: una bateria de tuits, que li serveixen d’altaveu mediàtic i d’instrument de comunicació directa amb els fidels, sense intermediaris molestos. La segona: el poderós aparell de la Casa Blanca. L’objectiu de fons és presentar-se com el defensor de l’antiestablishmenta qui el sistema corrupte està impedint portar a terme les promeses grandiloqüents de la campanya.

Diuen que tots els presidents passen per un període d’aprenentatge en el moment que ocupen la Casa Blanca. En el cas de Trump, un dels capítols que més li costa d’assumir és que té molt poder però no tot el poder, que fins i tot per al president dels Estats Units hi ha límits, i que el seu argument que és l’elegit per les urnes no li dona patent de cors. Amb una personalitat que difícilment encaixa les negatives, i que s’ennuega amb les derrotes, Trump paeix malament les sentències judicials que el posen al seu lloc: només representa un dels tres poders que va teoritzar Montesquieu. S’hi haurà d’acostumar, perquè els tribunals estan demostrant que tenen molt assumit el seu rol equilibrador.