Turquia i la UE: un matrimoni de conveniència

Ankara sap que és imprescindible per a una Europa desbordada per la crisi de refugiats

La Unió Europea està desbordada per la gestió de la crisi de refugiats. Turquia no només ho sap, sinó que és plenament conscient que en les circumstàncies actuals s’ha tornat indispensable. Els discursos de molts líders europeus són inequívocs: o en les properes setmanes es troba una solució, i qui diu una solució diu un pedaç, o els pilars de la construcció europea trontollaran. I aquesta solució, o aquest pedaç, només el pot proporcionar Turquia.

Tot i que és menys evident, Turquia també busca la complicitat de la Unió Europea. I el motiu no és per poder gestionar millor la crisi de refugiats i compartir la càrrega de l’acollida. Per estrany que pugui semblar-nos en aquest costat del continent, haver acollit dos milions i mig de persones no ha provocat cap daltabaix a Turquia i tampoc ha tingut cap cost electoral per a Erdogan. Així doncs, quins són els motius que fan que Turquia torni a trucar a les portes d’Europa? N’hi ha dos de principals. El primer és la necessitat de reteixir aliances en un moment en què té massa fronts oberts: l’enfrontament amb Rússia, la desconfiança envers la política de Washington a Síria, el fet que s’hagi convertit en objectiu d’Estat Islàmic i la represa dels combats entre el PKK i les forces de seguretat. I el segon és el de silenciar les crítiques que puguin venir des de la Unió Europea sobre temes tan sensibles com la llibertat d’expressió o la lluita contra el terrorisme.

Per tot plegat podem dir que la cimera d’aquest dilluns tenia una agenda explícita –la gestió de la crisi dels refugiats–, una d’implícita –que la col·laboració de Turquia tingui un retorn en forma de liberalització de visats i la revitalització de les negociacions d’adhesió a la UE– i també una agenda oculta. Aquesta no és altra que la rehabilitació d’Erdogan dins la família de líders europeus i una mena de xec en blanc per gestionar com cregui més oportú les crisis internes. I en aquest àmbit Turquia juga fort, tal com ha quedat ben palès amb la intervenció per ordre judicial del principal diari del país tres dies abans de la cimera.

La necessitat ha anat acostant Turquia i la Unió Europea. Podem parlar de redescobriment, però en cap cas d’un reenamorament. El que ha passat aquesta setmana és un pas més en la formalització d’un matrimoni de conveniència. En aquest tipus d’unions solen passar tres coses: que els cònjuges ho fan empesos per la desesperació, que la resta fa els ulls grossos i que quan canvien les percepcions de la necessitat d’una de les parts es dissol el matrimoni.