Turquia tenia un risc mínim de patir un (raríssim) cop d'estat

The New York TimesSi el cop d'estat a Turquia va ser una sorpresa, com es diu, hi ha un bon motiu: és totalment el contrari del que diu la teoria, resultat de dècades d'investigació, sobre com, quan i per què passen alçaments com aquest.

El cop de divendres difereix, de molt, dels patrons habituals. I els científics que els estudien diuen que, a Turquia, el risc de patir un alçament contra el poder era mínim.

L'enorme distància entre la insurrecció a Turquia i altres cops d'estat ajuda a entendre per què va fallar la temptativa. Però també posa en evidència que hi ha molts interrogants oberts.

No era un país en risc de patir un cop d'estat

Els cops d'estat no s'originen només per iniciativa d'una o diverses accions individuals sinó també per factors estructurals. Els politòlegs, a través del seguiment de factors com les tendències econòmiques, les llibertats polítiques o el grau de salut pública, han identificat diversos models que permeten predir els alçaments.

Jay Ulfelder, que treballa en aquest àmbit, ha desenvolupat un model matemàtic que sintetitza aquestes dades per obtenir el nivell de risc d'un país.

Turquia, segons Ulfelder, era un país on era "molt poc probable" un cop d'estat, assegura en un correu electrònic. La probabilitat, segons dades del 2016, era del 2,5%. I estava situat en el número 56 d'un rànquing de 160 països, entre Laos i l'Iran, entre els considerats "estables".

Els països en situació de risc tendeixen a tenir altes taxes de mortalitat infantil, una mesura comuna de la pobresa, i economies de baix rendiment. L'economia de Turquia ha estat creixent els últims anys i la mortalitat infantil ha anat disminuint ràpidament.

Ulfelder també ha conclòs que en un país és menys probable que hi hagi un cop d'estat quan hi ha un conflicte armat en un estat veí, potser a causa que es genera, en aquestes situacions, un efecte de suport al govern de torn com a resposta a la inestabilitat.

Tot i que té un llarg historial de cops d'estat, Turquia ha canviat considerablement des de l'últim, el 1997, i Ulfelder subratlla que ara és molt important que feia 20 anys que no n'hi havia cap.

Un altre factor crucial per a un cop d'estat és el que els experts anomenen 'fragmentació d'elit'. Si s'obren les divisions entre els poderosos d'un país –càrrecs electes, líders empresarials, cúpula militar, jutges i així successivament– la competència pel control dels recursos pot culminar en un cop.

Però no hi ha hagut, fins ara, senyals d'una divisió com aquesta a Turquia. El creixement de l'economia dóna a les elits una bona raó per mantenir l''statu quo'. I mentre que les institucions estatals són imperfectes i els índexs de corrupció podrien millorar –dos factors que poden portar les elits a competir pels recursos– tot plegat no va tan malament com per provocar una crisi.

Turquia tampoc no té la mena de polarització social que les elits descontentes solen utilitzar per impulsar un cop d'estat. Mentre que el president del país, Recep Tayyip Erdogan, és una figura divisiva, no hi ha polaritzacions més profundes, com per exemple una societat civil en guerra contra l'estat, cosa que podria desencadenar un cop d'estat.

El cop d'estat no segueix el patró habitual

La investigació suggereix que per dur a terme un cop d'estat s'ha de seguir una recepta. I si se salta un pas o s'oblida un ingredient, segur que falla.

Doncs bé, a Turquia els colpistes no van seguir la recepta.

Els cops que triomfen són "jocs coordinats", segons explica Naunihal Singh, professor en una escola militar nord-americana i autor del llibre 'Seizing power', que analitza per què hi ha cops que triomfen i altres que fracassen.

Els alçaments funcionen, segons aquesta teoria, quan els que el promouen convencen la resta de la cúpula militar i els soldats que el seu èxit està assegurat. Això fa que unir-se a la causa es percebi com un acte d'interès personal.

Els colpistes generalment ho aconsegueixen amb una sèrie de passos previsibles. Una gran demostració de força indica que tot l'exèrcit hi està al darrere. Una declaració d'un o més alts dirigents públics mostra que té el suport de l'elit. I s'estableix un control ferri sobre els mitjans i els fluxos d'informació, especialment els que poden minar la sensació que el cop tindrà un èxit inevitable i indiscutible.

Els cops que triomfen en països com Turquia, amb unes fortes institucions militars i polítiques, generalment segueixen el model de "cop institucional", segons Brian Klaas, de la London School of Economics.

En un cop institucional, els militars fan pinya al voltant de la presa de poder i utilitzen tot el seu poder per forçar el control, de dalt cap a baix, del govern, tal com van fer els líders militars d'alt rang turcs el 1980.

En aquest escenari, el "joc coordinat" és relativament senzill. La coordinació entre l'elit militar es fa sense que el cop ni tan sols hagi començat, i després la resta d'elits ja no tenen més opció que seguir-lo.

Quan l'alçament el fa només una petit facció de l'exèrcit, Klaas assegura que cal persuadir o forçar ràpidament un alt càrrec a declarar públicament la victòria del cop d'estat, i crear així una aparença d'èxit abans que ningú sàpiga realment què pot passar.

Divendres, els colpistes turcs només van intentar alguns d'aquests passos. I no van tenir èxit en cap.

Els que van promoure el cop van desplegar tancs i caces en una demostració de força a Istanbul i Ankara, però amb això no n'hi va haver prou per intimidar la resta dels militars, que finalment van rebutjar l'alçament. Encara més: no hi va haver cap personatge públic que donés la cara per demostrar el suport de l'elit del país o dibuixar un pla.

Els colpistes també van intentar, sense èxit, controlar els mitjans de comunicació. Així, el president Erdogan va poder aparèixer per FaceTime en una televisió, en una imatge que podia haver mostrat la seva debilitat però que, al final, li va permetre minar les expectatives de l'alçament i fer una crida a la població a sortir al carrer.

Internet i els mòbils van continuar funcionant com si res, cosa que va permetre al govern comunicar-se a través de les xarxes socials i propagar notícies de protestes massives contra el cop, la qual cosa el va debilitar.

Moltes preguntes sense resposta

Les manifestacions pro govern, i l'absència visible de multituds favorables al cop, van ser claus per frustrar l'alçament. Els cops d'estat que triomfen exploten, o fins i tot es coordinen, amb moviments socials preexistents, i utilitzen aquesta mostra de suport popular per convèncer les elits.

El líders del cop d'estat a Turquia el 1997, per exemple, van treballar amb grups de la societat civil i altres opositors al govern. El 2013, la presa del poder dels militars a Egipte es va produir enmig de protestes massives contra el govern.

Però els líders del cop de divendres a Turquia semblava que no tenien cap aliat. Cap grup de la societat civil o cap partit polític va emetre declaracions de suport a la insurrecció, i cap de les elits el va fer seu.

Vist en perspectiva, el cop estava condemnat a fracassar. I això només fa emergir preguntes: qui el va impulsar?, qui el va liderar? i per què van pensar que tenien prou suport per arriscar les seves vides?

Les lliçons de la història ens mostren que una mala planificació i la ineptitud van fer fracassar el cop.