La UE a l’Àfrica
La UE ha començat a desplegar la seva estratègia per l’Àfrica. El primer viatge oficial d’Ursula von der Leyen com a presidenta de la Comissió va ser a Addis Abeba, a la seu de la Unió Africana. Ahir Von der Leyen va tornar a la capital d’Etiòpia acompanyada de vint comissaris, la delegació comunitària d’alt nivell més nombrosa que ha visitat mai el continent africà, per a una trobada bilateral entre les dues organitzacions regionals. Amb el multilateralisme cada cop més amenaçat, els britànics fora de la UE, Trump en campanya electoral i la necessitat urgent de trobar aliats per als nous reptes polítics, la UE ha decidit mirar cap a l’Àfrica. No és l’única. La Xina, Rússia, l’Índia, Turquia, l’Aràbia Saudita o els Emirats Àrabs són presents arreu del continent.
L’estratègia europea passa pel comerç, el canvi climàtic, la seguretat i la immigració. Però sense superar el prisma del colonialisme i la migració que han marcat la relació, no hi haurà un canvi real. La securitització continua sent l’argument que justifica bona part de l’estratègia europea. Els acords bilaterals de la UE amb els països del nord de l’Àfrica i el Sahel han consagrat, en els últims anys, uns processos d’externalització i militarització de les fronteres europees per evitar l’arribada de migrants que han acabat legitimant violacions flagrants dels drets humans.
Desembarcament d’immigrants
La setmana passada l’Organització Internacional per a les Migracions va demanar a la comunitat mundial, i especialment a la UE, que trobin un “mecanisme de desembarcament segur” per als migrants que fugen de Líbia en vaixell. La crida es va fer just l’endemà que “aproximadament uns 200 migrants” fossin retornats a Trípoli, hores després que el port principal de la capital libanesa hagués estat bombardejat. Però, de moment, la UE torna a prioritzar la seguretat. Els ministres d’Exteriors comunitaris han aprovat el desplegament de vaixells de guerra al Mediterrani per aturar el flux d’armes a Líbia. Però, mentre anunciava aquesta nova operació, el cap de la diplomàcia europea, Josep Borrell, s’afanyava a dir que en cap cas això es convertirà en una missió de rescat i que si els vaixells es convertissin en “un factor d’atracció” es retirarien de la zona. L’analista del centre European Council on Foreign Relations, Tarek Megerisi, critica, el doble joc d’una UE que “no està disposada a assenyalar amb el dit els països que subministren armes a Haftar”, el comandant de l’autoanomenat Exèrcit Nacional Libi, que controla bona part del país. “El cert és que els europeus no tenen la voluntat política d’aplicar un embargament d’armes digne d’aquest nom”, assegura Megerisi. L’operació militar europea té més de representació davant de Rússia i Turquia -actors clau a Líbia- que de compromís efectiu. Una oferta de mínims que liquida definitivament l’operació Sophia de lluita contra les màfies que trafiquen amb els migrants, iniciada el 2015.
Itàlia i Espanya lideren la pressió a Brussel·les per augmentar la col·laboració amb els països africans. Ells van ser els pioners a l’hora d’integrar la seguretat a les polítiques de desenvolupament, cosa que ara la UE ha institucionalitzat.
